Perdut a les afores de Sant Cugat, molt més enllà d’on Crist va perdre l’espardenya, en una carretera que no va enlloc, hi ha un dels restaurants que més m’ha impactat mai. Arribar-hi és tota una proesa i puc dir que almenys dues vegades m’he perdut i he donat voltes per indrets que ara no sabria ubicar al mapa fins que no he trobat el restaurant en qüestió. Bé, de fet no sé si en podríem dir restaurant d’aquesta barraca construïda al marge de la carretera. Un cub de totxanes pintat de blanc, molt caòtic, amb el nom escrit amb pintura vermella a la paret. És un restaurant però jo prefereixo dir-li barraca, que és molt més exacte i dóna una pista al client de la informalitat extrema del lloc.
Un cop dins l’aspecte no millora gaire: ets en una sala de dimensions diminutes on hi ha taules i cadires. Res més. El concepte de restaurant portat al minimalisme més sever, a la cosa més justa i necessària per poder-hi menjar. Aquí no hi van fer un restaurant, hi van posar les coses principals per poder-te menjar allò que fan a la cuina. Una taula, una cadira, i encara et posarem coberts; què vols més? Al fons una barra improvisada amb una fusta i un parell de cavallets. Un ordinador i andròmines de tot tipus omplen aquesta taula casolana de festa d’aniversari. La cuina es veu per un forat a mode de finestra on van sortint tots el plats i les veus dels cuiners.
L’home que comanda la sala, i la cuina, i tot plegat, es diu Vittorio i és el típic boig italià, llunàtic, simpàtic, panxacontent, però alhora amb un posat ferm, amb idees fixes i veu senyorial. Si has arribat fins aquí més val que et deixis fer. Dur-li la contrària a aquest home podria ser perillós, i, a més a més, posar-te a les seves mans és encertar segur, per tant deixa’t portar i gaudeix d’aquest viatge surrealista a un món no gaire llunyà: Itàlia. Estem parlant, efectivament, d’un restaurant de cuina italiana. Cuina italiana clàssica, sense res més. Aquesta cadena que porta per nom La Tagliatella és un insult al costat de la barraca. Aquí es busca una matèria primera molt aconseguida, però alhora una senzillesa màxima per construir els plats.
Només hi tenen antipasti (entrants) i pasta. Hi ha, per exemple, l’amanida de formatges i tomàquets, tomàquets, per cert, que els va a buscar expressament a Sicília. Les pastes són el plat fort de la casa, qualsevol cosa que triïs estarà impregnada d’aquesta senzillesa que els parlava. El Vittorio presumeix sempre de la poca quantitat d’ingredients que porten les seves salses. Fugim aquí de les complicacions però en canvi apostem per una puresa italiana tan estricte, unes condicions d’elaboració tan autèntiques, que en surten plats realment exquisits.
Es nota que aquest home és italià i que intenta guarir la cuina tradicional, mimar-la, conservar-la, com si estigués, en aquet país nostre, en perill d’extinció. Si véns aquí trobaràs Itàlia tal com és. Trobaràs les àvies italianes que fan el plat de pasta pels seus néts. Trobaràs un home que té la cuina italiana al cap i mira de fer-la verge, innocent, amb tota la contundència que això comporta. Mai sobra cap ingredient, però tampoc n’hi afegiries més. Mai hi ha excés i pompositat, que és una de les coses que ha conduit al fracàs a la cuina actual. Fixa’t que som a Itàlia i encara no he vist mai cap d’aquests fils de Mòdena, que ara en posen a tot arreu, enlloc. La barraca defuig del gust per la modernor més barata, més de moda, més nefasta. Aposta pel que sap fer, per la tradició més neta, sense tocar una coma, sense espatllar una salsa amb cap potinga nova sofistica. La sofisticació, aquí, és la cruesa de cada plat portat a la seva originalitat –d’origen.
Els espagueti a la putanesca, o a la bolonyesa; els macarrons amb albergínia; els tricolor amb mongetes, els tagliatelle amb bolets; el canelons. Tot és una troballa fantàstica. Res deixa indiferent.
Hi ha dues maneres de menjar. Fent el menú diari, menú Standard que en diuen ells, i que està compost per dos plats a escollir, o un plat i postres, o bé el menú degustació, on proves més o menys tota la carta: alguns antipasti i dues o tres pastes, en petit format esclar. La recomanació per la primera vegada és fer aquesta segona opció, on les postres s’han de demanar a banda i val la pena fer-ho: el cannoli o el tiramisú són d’una contundència extraordinària i cal fer-les per acabar de reblar l’àpat.
Ens trobem davant d’una cuina i d’un home que són la il·lusió per la lleialtat al plat més genuí. Un home que un dia va construir una barraca i va intentar reproduir-hi la Itàlia més autèntica. Un home perdut en algun lloc que ningú coneix. Un restaurant que alguns n’han sentit a parlar i altres diuen que no existeix, com un somni, com un destí mític, i que si aconsegueixes trobar, ets, per uns instants, l’afortunat que ha descobert la cuina encantada.
Tinc la teoria que van fer el restaurant tan lleig, tan poc vistós i tan amagat per tal de conservar-lo net de modernets. Un restaurant verge, apte només per esperits que van més enllà del posat, de la galeria, i que el que volen és menjar com es menjava fa molt temps, en un poblet perdut d’Itàlia. Procura mantenir el secret i l’aureola que l’envolta. Procura només anar-hi si valores per sobre de la moda, les ganes de ser feliç. Si mai t’han explicat un conte sobre un restaurant mític i perdut, sense dubte la resposta la tens aquí: Piccola cucina italiana.
Piccola cucina italiana
Carretera de Vallvidrera, 86 (Sant Cugat del Vallès)
628 63 88 78
Preu: menú Standard:14€; menú degustació: 18€
