El primer dia d’escola
Prop de casa hi ha una escola. A l’estiu és una escola solitària amb un pati on hi juguen uns quants emigrants. Un adolescents de colors que parlen un català correcte, que et miren amb els ulls brillants i purs i que quan es barallen parlen amb una llengua indesxifrable.
El primer dia d’escola tot és canviat. Les mares que porten amb el cotxe els seus fills, uns contents de retrobar-se amb vells amics, altres plorosos, estranyats i enyorats en el seu primer dia d’escola.
La motxilla nova, la bata planxada, nets, pentinats, en un dia que canviarà el curs de la seva vida. Una vida que no sabem que els hi depararà. M’emociona un nen petit que abraçat a la seva mare no vol separar-se´n. La mestra l’agafa, l’amanyaga però el minyó no es calma i la mare marxa feta una mar de llàgrimes.
A mig matí surten a jugar. Crits, alegria, abraçades. Els que comencen l’escola resten tímids i melangiosos sense mirar-se, ni parlar-se. Observen a aquells que semblen tan feliços mentre unes llàgrimes se’ls escolen galta avall.
Aquest nens que comencen l’escola es faran grans, seran homes i dones i el destí els tindrà reservat a cada un d’ells una sorpresa. Per uns la vida serà planera, pròspera alegre i feliç. Altres trobaran més dissort al seu costat. Un destí ignorat que regirà les seves vides.
Tots tindran dies d’angoixa perquè el món, imperfecte, no permet tenir sempre alegria. Segons s`hagi forjat el seu caràcter s’ho prendran amb més filosofia i podran ser més o menys feliços.
Que bonica és la infància quan es viu només el present, ignorant que hi ha un futur no sempre prometedor ni amb cants celestials.
Quan deixava els meus fills a l’escola i els veia contents jugant amb els seus companys un pensament em punyia: gaudirien de la vida?. Jo en aquells moments era una dona vençuda. Feia poc que havia perdut al pare i la mare estava postrada en un llit malalta de mort i la felicitat dels demès quasi em feia mal.
Ja havia estat una nena feliç. Havia jugat al jardí de les monges amb les amigues i no preveia un futur. El present era bonic, radiant però vaig créixer , vaig fer-me una dona i els meus somnis d’infantesa s’esbiaixaren per donar pas a una realitat no sempre agradable.
I tenia por pels meus fills. Els hauria volgut sempre juganers i tranquils. Feliços i optimistes, però no sempre la nostra voluntat es compleix i, com tothom, hem passat hores agradables, més també èpoques no tan tranquil·les.
Comencen un nou curs amb la il·lusió d’obrir llibres nous, d’apuntar-se a moltes activitats, vivint un present on no hi ha futur, vivint el dia a dia i saltant i corrent com només poden fer-ho els nens.
Si la seva vida és llarga tindran penes, alegries, desenganys, però mai oblidaran aquella escola on van fer molts amics, uns amics que portaran sempre en el cor perquè la innocència es perd, però el record perdura.
