L’avi Martí havia viatjat per tot el món en un vaixell de pesca que es deia La Coloma. Pescaven peixos grossos com bacallà i tonyina, i quan marxaven l’àvia es quedava sola amb el pare durant molts mesos, quatre, sis, depenia d’on havien d’anar a buscar la pesca.
L’avi deia que allà a on més li agradava d’anar era aprop del Pol Nord, tot i que mai no aribaven, és clar. Es quedaven a la vora d’Islàndia, una illa que si una cosa tenia era fred i gent molt acollidora.
Una vegada, La Coloma navegava per aquells mars enmig d’una gran boira i els mariners no van veure a temps que hi havia trossos de glaç, com petits icebergs, surant molt aprop. Quan es van adonar La Coloma ja havia fregat contra un d’ells i se li havia fet una esquerda al casc, en un lloc molt perillós ja que podia entrar l’aigua a la coberta a on conservaven el peix que pescaven i fer enfornsar-se el vaixell si trobaven mala mar. El capità va demanar socors per la ràdio i de seguida dos pesquers d’Islàndia els van anar a ajudar. Els van remolcar fins a port i mentre que els treballadors de les drassanes reparaven el casc de La Coloma la gent del poble els va acollir a casa seva i allà van fer amics, tot i que l’idioma era molt diferent del català. Després, per Nadal, s’enviaven felicitacions cadascú en el seu idioma i tot i que no entenien què deien, tots sabien que era un desig de felicitat i pau per l’any següent.
L’avi Martí havia explicat als nens aquesta història i moltes més cada cop que anaven a passar uns dies a la caseta a on vivia amb l’àvia des que s’havia fet massa vell per traginar al mar. Era una caseta petita pintada de blanc i vermell i amb dibuixos de vaixells penjats a la paret com si fossin quadres. Estava molt a prop del mar i els nens s’ho passaven d’allò més bé, tot i que quan hi anaven havien de dormir damunt de matalassos al terra de les golfes perquè no hi havia prou llits. Però això a ells no els importava gens, al contrari, quan els pares els enviaven a dormir pujaven corrents, es posaven el pijama i es ficaven als sacs de dormir i s’imaginaven que ells eren mariners, com l’avi, i que feien viatges a païssos llunyans i que descobrien illes meravelloses amb sirenes i tresors.
Les golfes tenien una finestreta rodona i des d’allà es veia tot el port dels pescadors. I si algun cop es despertaven molt aviat podien veure sortir les barques a pescar i després seguien dormint fins que la mamà o l’àvia els cridaven a esmorzar. Eren uns dies de vacances fantàstics.
Aquell estiu la Berta havia fet deu anys i com a regal d’aniversari va tenir una bici, un àlbum de fotos i uns llargavistes. Quan la família va anar a passar dues setmanes amb els avis ella només va voler emportar-se els binoculars. Amb el Lluís i la Marta, els seus germans, havia planejat mirar cada nit des de les golfes per la finestreta rodona i descobrir què passava al port.
Una nit, després que els enviessin a dormir, la Berta, que no tenia son, va decidir d’explorar les golfes per passar l’estona. Al fons de tot, a tocar de la paret, hi havia un vell bagul que mai els havia cridat l’atenció. Però aquella nit semblava que els estigués dient « obriu-me i veureu què amago ».
I, dit i fet. Les tanques eren tan velles que van saltar de seguida. A dins hi havia roba vella de l’avi Martí, de quan feia de pescador: pantalons, samarretes de ratlles blaves, un parell de barrets de llana, una flassada de mariner, i… un llibre.
La Berta, molt excitada, va agafar-lo i el va mirar per tot arreu. Les cobertes eren negres, de pell molt gastada. Hi havia una inscripció en lletres que algun cop havien estat daurades i lluents i que deia “QUADERN DE BITÀCOLA DE LA COLOMA”.
