Lluitar contra la seva existència no és entre les que semblen les tres veritables tasques amb les que ens encara la tecnologia bèl·lica del present; 1) assegurar-nos que l’armament nuclear segueixi en mans de les potències democràtiques que el tenen per tal de garantir la seva seguretat, 2) intentar, en la mesura del possible, que no estigui en mans de països totalitaris o hostils com Corea del Nord i l’Iran i 3) assegurar-nos, per totes les vies imaginables, que no caigui en mans terroristes. L’amenaça que avui en dia l’armament nuclear representa a la seguretat mundial no ve tant de les potències estatals (que, per molt poc democràtiques que siguin, contemplen com totes les nacions la seva supervivència com a màxima prioritat) sinó del perill que aquestes armes arribin a estar sota control de grups totalment indiferents al futur de la vida mundana.
Marcant la desaparició de l’armament nuclear com un objectiu polític, encara que sigui un objectiu més llunyà que la fi dels seus dies, Obama sembla intentar defugir el que potser sigui el malson més primari de l’era de la tècnica; la possibilitat d’una total i definitiva destrucció de la vida humana sobre la terra. Imagino que deu ser possible oblidar que aquesta possibilitat no admet marxa enrera, que no podem tornar a un món d’impotència devastadora perquè la tecnologia no fa marxa enrera. Fins i tot deu ser possible recuperar la innocència que la Segona Guerra Mundial ens hauria d’haver fet perdre definitivament, però em sembla que seria una tragèdia sense precedents que el primer en aconseguir-ho fos el President dels Estats Units, possiblement l’únic que encara és capaç de vetllar el nostre pacífic repòs.
