Mario Vargas Llosa escriu, en un article a El País titulat “El derecho a decidir”, que el nacionalisme no és una doctrina política, sinó una ideologia que té més a veure amb un acte de fe que amb la raó. Relaciona el nacionalisme amb el totalitarisme i defineix el primer com “un dogma incivil i retardatario que quiere regresar al individuo soberano de la cultura democrática a la época antediluviana de la tribu, cuando el individuo no existía y era solo parte del conjunto, un mero epifenómeno de la colectividad, sin vida propia.” L’escriptor afegeix que el nacionalisme deriva sempre en xenofòbia i racisme.
És preocupant el poc rigor històric i conceptual d’aquestes reflexions. Abans de mostrar els problemes que comporten, però, cal acceptar d’entrada que els totalitarismes del segle XX van fer servir, efectivament, idees preses del nacionalisme, sovint barrejades amb concepcions racistes i imperialistes. Tot i aquest reconeixement, però, les afirmacions del premi Nobel de literatura són altament qüestionables. Vegem per què.
Quan al segle XIX aparegué el nacionalisme, aquest ho va fer en un mapa ideològic variat. “No hi ha un nacionalisme, sinó una varietat de nacionalismes”, afirmava l’historiador intel·lectual George L. Mosse a The Culture of Western Europe. Aquesta varietat no només era fruit de les diverses manifestacions territorials del nacionalisme, sinó dels seus contactes diferenciats amb els altres grans moviments intel·lectuals del segle: el liberalisme, el romanticisme, el conservadorisme, el racisme, etc. Hom pot distingir, seguint el relat de Mosse, el nacionalisme anglès, de caràcter pragmàtic i altament relacionat amb el liberalisme, d’altres vessants continentals del nacionalisme, més properes al romanticisme. Fins i tot a l’interior de la pròpia Anglaterra, el nacionalisme d’un Benjamin Disraeli, imbuït de referències a la raça, era substancialment diferent del nacionalisme d’un Edmund Burke, o del nacionalisme liberal que s’imposà, en termes generals, a la resta del país. A França, en el seu contacte amb l’ideal revolucionari, el nacionalisme no només feia menys èmfasi en el passat que les variants anglesa o alemanya, sinó que mantenia un lligam directe amb les idees de llibertat, dignitat humana i drets de l’home. Amb l’arribada de la restauració, el nacionalisme gal s’allunyà dels ideals revolucionaris i mirà cap a la monarquia, però el seu caràcter no fou agressiu o de conquesta, sinó que va quedar centrat en la idea de civilització, lligada al rebuig al concepte de raça i a la defensa del valor de l’individu com a part del tot. A Itàlia, per altra banda, el nacionalisme és indestriable del procés d’unificació de la península. En aquest cas, el moviment també es mostrà proper al liberalisme i a la defensa del govern constitucional, per exemple en les obres d’Alfieri. Mazzini relacionava el nacionalisme amb la formació moral dels ciutadans en el seu compromís amb la llibertat i la igualtat, i Cavour fou un defensor ferm de la política parlamentària que creia que la unificació d’Itàlia només podria ser fruit de la conciliació i respecte pels interessos diversos dels italians. A Alemanya, finalment, on el nacionalisme s’entrelligà amb el romanticisme, sovint el moviment nacional portà a idees que acceptaven el sacrifici de la llibertat pel bé de l’Estat. També, certament, es produí la irrupció d’idees racistes que proclamaven la lluita de la raça per la dominació i la fidelitat total de l’individu al Volk, no sense l’oposició d’intel·lectuals nacionalistes.
L’explicació històrica anterior ens mostra com el nacionalisme fou un moviment complex, altament ric en contactes amb altres branques ideològiques i en el qual conceptes com la llibertat i la igualtat jugaren un paper, gairebé en tots els casos, tant o més important que les idees de supremacia racial o subordinació de l’individu al tot. Vargas Llosa no té en compte que el nacionalisme ha anat sovint lligat a expressions liberals i/o democràtiques, quelcom radicalment antagònic respecte la societat tancada amb la qual ell identifica el nacionalisme. Si es vol intentar una definició –provisional-, aquesta més aviat hauria de dir: corpus de pensament que defensa la independència i/o unitat política de la nació (sent la nació quelcom que pot basar-se en la llengua, la cultura, la tradició o en elements legals i polítics). Més enllà d’això, cal ser molt curosos amb les particularitats territorials i amb els contactes amb altres moviments ideològics, si el que es vol és comprendre abans de convèncer o influir, és clar.
Vargas Llosa i altres progressistes actuals fan una equiparació injustificada, doncs, entre el model de societat tancada pròpia dels totalitarismes i el nacionalisme, cosa que, a més, és quelcom conceptualment problemàtic. Els elements racistes i expansionistes del totalitarisme són, de fet, contraris al nacionalisme. La igualtat nacional de tots els ciutadans com a base política, per exemple, xoca amb el predomini racial d’uns sobre els altres en el marc de l’estat. El respecte per una política basada en la sobirania de la nació és, també, contradictòria amb l’imperialisme i la subordinació d’una població a poders estrangers. Aquestes contradiccions no van evitar, malauradament, el mal ús del reclam nacional per part dels moviments totalitaris del segle XX. Però això no permet igualar nacionalisme amb societat tancada ni amb racisme o totalitarisme. Són qüestions diferents.
Cal advertir, finalment, que la crítica que des de l’esquerra es dirigeix a l’actual sobiranisme de Catalunya parteix d’apriorismes conceptuals –ja hem vist que altament qüestionables- que no tenen en compte el caràcter particular del cas català: pacífic, en positiu, i fruit d’un concepte de nació que és sobretot polític, en cap cas ètnic ni essencialista.
Seria desitjable, en conclusió, un major rigor històric i una actitud més oberta a la complexitat de les idees i les seves manifestacions a l’hora de fer servir la història dels conceptes en els nostres debats públics. Si no, la defensa de les humanitats com a eina útil pel present és sabotejada pels propis personatges que ostenten l’etiqueta d’intel·lectuals.
