La Democràcia Cristiana: fórmula d’èxit per a Catalunya

El proppassat 12 de novembre de 2015 la Federació de Cristians de Catalunya celebrà el vintè aniversari del discurs de Joan Pau II a les Nacions Unides (5-X-1995), que ha esdevingut emblemàtic quant als drets de les nacions[1].

El present article es basa en la meva participació en aquesta conferència commemorativa, en la il·lustre companyia del Mossèn Dr. Joan Costa i el M.H. Sr. Joan Rigol, expresident del Parlament de Catalunya.

El jesuita Gian Paolo Salvini observa que durant quasi 200 anys, l’Església s’ha contraposat a la modernitat. Sobretot després de la Revolució Francesa i les seves consequències. Tanmateix, moltes de les conquestes de la modernitat, com els drets individuals, socials i polítics, sempre han estat part integral del pensament cristià. El fet que qui ha reivindicat tals drets ho ha fet sovint des d’un posicionament anticlerical i anticristià ha provocat una reacció igual i contrària[2].

Els cristians podem reivindicar que la Doctrina Social de l’Església (DSE) gaudeix de plena vigència, és dinàmica, s’adapta als temps i es va enriquint, sobretot amb Encícliques. Neix el S.XIX en defensa dels dèbils, propugnant la lluita contra la pobresa i la dignitat de qualsevol individu. Posa la persona al centre.

La Doctrina Social de l’Església no ha de ser només teoria, com ens recorda l’Arquebisbe de Munich, el cardenal Reinhard Marx, sinó que ha d’esdevenir praxi política. És Evangeli aplicat. S’ha d’ocupar de totes les ciències, sobretot d’Economia, perquè als seus inicis estava centrada en procurar benestar. Ara, en canvi, s’enfoca més cap a generar oportunitats per a les persones[3].   

L’Església Catòlica ha pensat sempre en la Humanitat com una gran família, des d’una perspectiva global. No calia ser jueu, ni romà, ni complir cap condició per ser cristià. N’hi ha hagut sempre prou amb ser persona. Com indica el propi nom “catòlica”, és universal.

Es tracta de conceptes molt moderns. Hem de fer estendard de la Doctrina Social de l’Església, perquè és vàlida i adequada particularment per al nostre complex món d’avui.

L’Arquebisbe Marx parla de la “globalització accelerada”. El nostre entorn esdevé més fluid, flexible, més mòbil. Ho experimentem amb migracions a gran escala i la desorientació de molta gent. La mobilitat no disminuirà. No tornarem a situacions fàcilment abastables, ni ho hem d’intentar. Això sí, cal ajudar la gent a ser capaços de fer paleses les seves conviccions en un món mòbil i inabastable.

No es tracta de protegir els ciutadans d’aquesta fluïdesa, tancant-los, sinó d’ensenyar-los a gestionar la mobilitat sense que es destrueixin llurs tradicions ni llur identitat.

La Unió Europea i la comunitat internacional s’estructuren, formalment, a partir de  l’Estat-nació. I és per això que ara sembla que els catalans siguem l’ase dels cops: Espanya ha mobilitzat els seus col·legues d’altres Estats per advertir-nos de ni somiar en ser independents. Són posicionaments tàctics sense profunditat.

Cal recordar que aquest Estat-nació omnipresent és protagonista en una època recent i relativament curta de la història de la Humanitat. En efecte, fou un element d’acceleració de la modernitat. Però a Catalunya des de sempre hem estat conscients dels límits de la idea d’Estat-nació. Espanya roman un Estat-nació fallit després de 300 anys. I la República que volem construir té altres aspiracions: no hi som tots, perquè connacionals nostres viuen més enllà de la Catalunya administrativa; ni serem tots catalans, perquè tenim un trosset d’Occitània amb la Vall d’Aran.

El principi d’autodeterminació dels pobles prové de la DSE i està recollit a la Carta de les Nacions Unides enfocat a situacions de descolonització, però aplicable també a Catalunya.

Voldria advocar avui perquè construim un nou Estat basat en els principis de la Doctrina Social de l’Església, que són assumibles per qualsevol persona de bé, siguin quines siguin les seves creences. Un nou país que posi al centre la dignitat de la persona, dignitat que estableix la base de la resta de principis i contingut: El bé comú, la subsidiarietat i la solidaritat.

Un Estat basat en els principis de la DSE ho tindria més fàcil per ser reconegut per altres Estats. La comunitat internacional podria assumir que Catalunya actuarà a l’escenari mundial de forma responsable, esdevenint un soci fiable i solidari.

Si el procés d’emancipació català continua com fins ara, impecablement democràtic i pacífic, seguirem inserits a les institucions comunitàries. La Unió Europea, al capdavall, és un conjunt de democràcies, i per tant, seguirem a la família. No els fa cap gràcia que ens independitzem, però ho acceptaran.

Ens convé emfasitzar en el nostre context el principi de subsidiarietat, segons el qual “no es pot treure als individus i donar a la comunitat el que ells poden realitzar amb el seu propi esforç i indústria, així tampoc no és just, constituint un greu perjudici i pertorbació de recte ordre, treure a les comunitats menors i inferiors el que elles poden fer i proporcionar i donar-lo a una societat major i més elevada, ja que tota acció de la societat, per la seva pròpia força i naturalesa, ha de prestar ajuda als membres del cos social, però sense destruir-los i absorbir-los”[4].

Pertany als pensaments més fonamentals i característics de la DSE des de la primera gran Encíclica social, la Rerum Novarum de Lleó XIII el 1891.

El Catecisme ens ensenya que resulta impossible refoçar la dignitat de la persona sense la família, els grups, les associacions, o les entitats territorials. Sense totes les formes d’associació econòmica, social, cultural, esportiva o d’esbarjo, professional o política que els individus creen i que els permetran un creixement social efectiu.

En base al principi de subsidiarietat, totes les societats d’ordre superior han de tenir envers les inferiors una actitud suplementària – de suport i promoció de llur desenvolupament.

Si les funcions de les societats inferiors que exerceixen de forma adequada els fossin arrabassades injustament per societats superiors, se’ls prendria la dignitat i l’espai vital. Les instàncies superiors no han de coartar la iniciativa, llibertat i responsabilitat de les inferiors sinó ajudar-les a complir llurs funcions. Estableix també la prioritat de la persona i de la família, perquè cadascuna d’elles i cada institució mitjana té quelcom de genuí i propi a oferir.

La suspensió de la subsidiarietat en nom de la democratització o la igualtat coarta a la societat el geni de la llibertat i iniciativa. Hi són contraris el centralisme, la burocratització i la presència injusta i exagerada de l’Estat i el seu aparell.

Una de les conseqüències d’aquest principi és la participació a la vida social i política. Les autoritats tenen el deure de fer-la possible. No de dificultar-la, com jo mateixa he experimentat recentment com a ciutadana intentant votar a l’exterior.

El principi de subsidiarietat forma part del Dret comunitari. El recull l’article 5.3 del Tractat de Lisboa, i inclou una referència explícita a la seva dimensió regional i local.

També el reconeix com a propi el Partit Popular Europeu (PPE), hereu de la Democràcia Cristiana dels mítics “Nouvelles équipes internationales” de la postguerra. Mantenir-se com a primera força política a l’Eurocambra els ha obligat al llarg del temps a acceptar alguns membres més presentables que d’altres, però grans. Tals com el Partit Popular (PP) espanyol, que ja els va parassitar el nom quan volia deixar enrere l’herència del seu fundador, el ministre franquista Manuel Fraga.

Als democratacristians catalans ens ha resultat lamentable i dolorós veure com el PPE queia en el parany xenofòbic del PP, aprovant una resolució anti-catalana al seu congrés el mes d’octubre a Madrid[5]. Honora la Unió Cristiano-Social alemanya (CSU) haver-se’n desmarcat. En qualsevol cas, però, es tracta d’un favor pre-electoral al PP dels socis europeus i és paper mullat.

Actualment, l´únic partit català membre de l’influent PPE és Unió Democràtica. Alguns països tenen dos partits afiliats al PPE, el democratacristià de tota la vida, i el conservador. A Itàlia fins i tot n’hi ha quatre, de membres!

Desconeixem que passarà amb Unió, que té molt mala peça al teler: ha esdevingut extraparlamentària a Catalunya i ha patit la greu escissió de Demòcrates.

Catalunya hauria de dotar-se d’un partit democratacristià amb vocació de centralitat, ambiciós. Una força política assertiva i desacomplexada, que no s’acomodi com a apèndix de ningú.

Així hauria de ser l’interlocutor que Catalunya necessita al PPE, i que al PPE li interessarà tenir a la nova República.

Possibles candidats a esdevenir el nostre partit democratacristià fort foren la ja membre Unió, un cop renovada i sanejada del seu deute de més de 16 milions d’euros. Els nounats Demòcrates apunten més aviat a poc recorregut: continuen amb voluntat d’aixoplugar-se sota Convergència (o com s’acabi dient)[6] i al mateix congrés fundacional ja han diluit i amagat la Doctrina Social de l’Església del seu heritatge[7]. Poc prometedor.

Podria passar fins i tot que la Convergència refundada, amb un altre nom, entrés al Partit Popular Europeu.

Posem fil a l’agulla.