Fa poques setmanes el president Puigdemont deia en una entrevista que un exèrcit és imprescindible per a una Catalunya independent. De seguida va ser criticat pels eterns utopistes que somnien una “nació de pau” com si el món fos una bassa d’oli. No, senyors meus. Puigdemont té (com en tantes altres coses) tota la raó del món. I avui permeteu-me que fiqui cullerada en el tema. Pot semblar extemporani en aquests dies atzarosos que estem vivint, però (si tot va com voldríem) ben aviat caldrà definir-se i convé no perdre de vista aquest punt que sembla tan conflictiu.
Ja a l’article del 4 de febrer (Un paper de treball (II)) criticava la posició de la Plataforma Constituim en el seu projecte de constitució catalana en els aspectes que pertoquen a la política de defensa. Criticar, però, és sempre insuficient, si hom no hi contraposa allò que es consideri encertat. I és el que vull fer amb aquestes línies, molt esquemáticament.
Les discusions més reviscolades a la nostra societat pel que fa a aquest tema són sobre si a Catalunya li cal o no un exèrcit. En altres ocasions ja he manifestat la meva opinió que aquesta discussió és sobrera i d’una innocència angelical. Si volem ser un estat que rebi, primer, suport de fora per ser reconegut, i que, després, sigui respectat, hem de tenir un exèrcit igual que tots els altres; hem de ser solidaris amb els que envien gent seva pel món en missions de pau (o de contenció de conflictes armats) i participar-hi en la mesura de les nostres possibilitats. No serem cap illa de benaventurats que es pugui desentendre del que passa arreu. Precisament un poble com el nostre, que ha sobreviscut tres segles sota l’amenaça latent dels fusells i els canons, ho hauria de tenir ben paït. Ho vaig explicar en una altra ocasió: Carles Riba, el nostre humanista per excel·lència, va dir en una ocasió, en plena dictadura: “El que li caldria a Catalunya ara foren cent mil homes ben armats”. Ell hi veia més clar que molts benintencionats d’avui.
En la discusió no s’hi val a escampar paraules boiroses com “Agència nacional de seguretat i defensa”, o dir que som “nació de pau” i altres exemples semblants de lírica escapatòria. Catalunya no és ni Costa Rica ni Liechtenstein. Si volem ser, com diem sovint, com Àustria o com Dinamarca, hem d’estar a punt per actuar com ho fan aquests països que prenem com a model. I els “cascs blaus” austríacs i danesos són tan presents al món com ho haurien de ser forçosament els nostres. Catalunya haurà de tenir no agències fantasmes, sinò un ministeri de defensa ben clar i un exèrcit petit, repeteixo, a la mesura de les nostres possibilitats.
Del llibre sortit a principis d’any ‘Política de defensa i estat propi‘ només en conec les referències i detalls que en van sortir a la premsa, sobretot la idea que en tenia un coronel retirat irlandès de com hauria de ser aquest exèrcit. Jo, com a llec, amb la única (i desagradable) experiència d’haver fet el servei militar com a oficial de milícies universitàries a l’exèrcit antediluvià de Franco, no puc gallejar dient si el coronel l’encerta o no. Només voldria assenyalar alguns aspectes concrets (i que potser ja se citen en el llibre) en els que cal pensar i fer-ho aviat, ja que segons com vagi el primer d’octubre el tema serà molt ràpidament d’una urgència candent.
Partint, doncs, de la base que hauríem de tenir exèrcit, la primera pregunta bàsica pot ser: s’ha de formar amb voluntariat ben pagat o amb servei militar obligatori? Aquí m’imagino l’escridassamenta que rebré si propugno el servei obligatori que Espanya i fins i tot Alemanya ja han suprimit. Però, malgrat això, soc del parer que en el cas molt especial de Catalunya s’hauria de tenir un sistema mixt que inclogués també elements de servei obligatori, almenys per un temps prudencial, fins que es demostrés que les relacions amb Espanya s’han normalitzat o que no n’hem de témer cap atzagaiada. I no oblidem que Suècia, que fa set anys va suprimir el servei militar obligatori, ara el torna a establir. En el seu cas, per la incògnita de les animalades que pot fer Rússia; en el nostre, el de les que pot fer Espanya.
No pretenc de cap de les maneres que el jovent català s’hagi de passar un any o més a les casernes perdent un temps lamentable en una etapa molt definitòria de la seva vida futura, però crec que es podrien adaptar elements dels models suís i israelià, amb la finalitat de tenir un exèrcit de dimensions modestes, però que en cas greu es pugui triplicar ràpidament amb reservistes entrenats. O, si voleu, parlem d’un exèrcit reduït format per voluntaris dels dos sexes i una Guàrdia Nacional a la qual es puguin incorporar tots els joves entre 20 i 30 (o 35) anys, amb una formació preparatòria d’un màxim de tres mesos i un període de pràctiques anual d’un màxim de 15 dies, conservant sempre la seguretat dels seus llocs de treball a la vida civil. No cal dir que les missions a l’estranger anirien a càrrec de l’exèrcit permanent, no de la Guàrdia Nacional.
La formació d’aquesta Guàrdia Nacional hauria de prescindir completament de la instrucció militar atàvica de marcar el pas, desfilades, etc., que costen una pila de temps inútil, i s’hauria de concentrar en el domini de l’ús d’armes defensives i del material tècnic que calgui (mobilitat, avituallament, informàtica, etc.). Aquesta Guàrdia Nacional (com als EUA) també podria ser activada en casos d’emergència catastròfica, si les forces d’ordre normals es veiessin desbordades.
Amb aquest sistema el ministeri de defensa català disposaria de tres conjunts ben delimitats: les forces voluntàries permanents, els empleats civils que calguessin per al funcionament logístic i administratiu i la Guàrdia Nacional.
Al llibre esmentat s’hi deia que Catalunya hauria de dedicar de seguida (com Espanya i altres països europeus) un 1,2 % del seu PIB al seu pressupost de defensa, i més tard arribar al 2 %, com es demana a tots els països de l’OTAN. En l’actualitat, això significaria començar amb 2.500 milions i quan sigui, arribar als 4.200. Si ho comparem amb les xifres que representen l’actual dèficit fiscal amb Espanya, no significa cap càrrega financera insuportable. Si prescindim d’exèrcit ens veuríem obligats a confiar la nostra defensa a països estrangers (França? Espanya!!??) compensant-ho amb pagaments que reduirien l’estalvi a una xifra insignificant. Els 2.500 milions citats serien també la xifra que marcaria (tant en gent com en material) els límits quantitatius del nou exèrcit.
I com a darrer punt, per les circumstàncies especials del nostre sorgiment com a nou estat a Europa, hauríem d’aixoplugar-nos sota absolutament totes les organitzacions internacionals que ens puguin donar suport i protecció. I això inclou l’OTAN. Qualsevol eventualitat desagradable (per imprevisible que ara sembli) serà molt més fàcil de superar estant dins l’OTAN que no pas estant-ne fora.
Soc conscient de qué aquestes opinions meves segurament vindran molt a contrapèl a la majoria dels meus estimats lectors, però crec fermament que altres solucions més “pacífiques” no passen de ser utopies ben intencionades, però allunyades de la realitat del món que ens envolta. Un món que no és cap jardí tranquil on el tigre i el xai conviuen en harmonia. A pacifista no em guanya ningú. Però ser pacifista només vol dir negar-se a usar la violència armada per atacar, per conquerir, per subjugar. Negar-se a tenir eines per defensar-se i saber-les usar no és ser pacifista. És, amb perdó, ser babau.
