Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, s’ha enquistat en una posició de falsa indiferència i immobilisme davant la problemàtica que li presenta tot un país, Catalunya, que coexisteix en una lluita constant en el territori estatal. El senyor Rajoy va insistint en la conveniència que el Govern català, en boca sobretot del seu president Artur Mas, es posi a dialogar amb ell i el Govern espanyol de tot el que se li acudeixi menys de l’única cosa important que ara té plantejada Catalunya: autodeterminar el seu futur com a poble de caràcter nacional.
Per a Rajoy, Catalunya és una mera autonomia, poc o molt com les altres setze, amb la “peculiaridad regional” de la llengua pròpia. Una llengua que s’ha de tutelar des del poder, no fos cas que s’extralimités en la seva llibertat. El president espanyol mai no ha acceptat la condició nacional de Catalunya, mai no se li ha acudit canviar d’òptica en ordre a trobar un encaix real de la nació catalana, en el si d’un Estat que només gira al voltant del predomini de la nació castellana.
D’altra banda, l’apel·lació permanent a la necessitat d’un diàleg per a tractar el tema català no sembla gens sincera. Més aviat sembla cínica. Només cal atenir-se al document que el ministre d’Afers Exteriors, Garcia Margallo acaba d’enviar al cos diplomàtic espanyol escampat per tot el món. Un document que, per començar, ja nega el caràcter democràtic de la reivindicació catalana, i s’oposa a la voluntat dels catalans manifestada a les urnes. Cal afegir que el document nega que hi hagi cap mena de maltractament fiscal a Catalunya, i tanca absolutament la porta a l’exercici de l’autodeterminació perquè el poble català pugui decidir el seu futur. En conclusió, també per a Garcia Margallo Catalunya és una simple autonomia de la “nación española”.
Si algun dia hi ha d’haver un diàleg real, haurà de ser en base al preacord que Catalunya és efectivament una nació, que s’ha mantingut dempeus i en estat de lluita des que, fa 300 anys, li foren arrabassades les seves llibertats nacionals. Aquest és l’únic terreny en què es podrien buscar fórmules de convivència, que comportarien, sens dubte, una reestructuració territorial de l’Estat i la confecció d’una nova Constitució de factura plurinacional. Aquest plantejament, però, està tan lluny de la perspectiva mental i de l’actitud política adoptats pel poder espanyol, que es paralitzen totes les tecles de l’ordinador quan volen continuar escrivint utilitzant arguments racionals en l’abordatge d’aquest contenciós etern.
Avui, aquest poder polític espanyol, paralitzat i sotraguejat per l’empenta del procés sobiranista, ho desconeix gairebé tot sobre l’essència i sobre l’existència de Catalunya. No sap res de la seva trajectòria històrica, i alhora ignora les bases ideològiques del nacionalisme català. Aquesta és una de les raons per les quals nega la realitat del problema que se li ha tirat al damunt. Vol tapar, vol desdibuixar, vol minimitzar la causa catalana. I no s’adona -ni té capacitat per a adonar-se- que l’explosió de la consciència nacional de Catalunya és l’últim episodi d’un fenomen que no s’ha extingit i que probablement no s’extingirà mai.
El poder espanyol encara no ha obert els ulls a la realitat que té al davant: que la nació catalana està en plena lluita per subsistir i assegurar la seva pervivència en el futur. I que difícilment aquesta nació es cansarà –com pensa el Sr. Rajoy i companys cecs- i deixarà d’adoptar totes les estratègies democràtiques al seu abast per aconseguir la victòria.
