La sentència del constitucional és l’inici d’una ofensiva estatal anticatalana l’objectiu de la qual és destruir-nos definitivament. Per això, a una ment molt lúcida se li ha acudit el nom de Solidaritat Catalana per a la Independència, que “si non é vero é ben trobato”. Es tracta de donar a la sentència del constitucional la importància que realment té i de no enganyar-nos més respecte del seu inequívoc contingut unificador. Passat el primer mes de gràcia cal dir, a ser possible a través d’un únic clam unitari de tota Catalunya, que la sentència és un escarni, un insult sense precedents des de la mort de Franco. El precedent, en efecte, s’ha hagut d’anar a buscar molt lluny, en els fets del Cu-Cut! de 1905 i en la correlativa “ley de jurisdicciones” de 1906, que foren els detonants de la Solidaritat Catalana d’aleshores. Quan els historiadors, posem d’aquí a cent anys, abordin la nostra època, la primera pregunta que s’hauran de fer és com fou possible que, un mes després de la sentència, la direcció d’ERC encara no hagués decidit abandonar el govern de la Generalitat, bo i provocant unes noves eleccions immediates; i també s’hauran de preguntar com és que ERC esmerça els darrers mesos de la legislatura en aprovar frenèticament i obsessiva totes aquestes lleis i reglaments que van aflorant en període estival. Els fets de la sentència són tan greus que no s’hi val a dir que ERC ja trencà el govern la passada legislatura i que si el tornés a trencar ara donaria una imatge de soci governamental del qual ningú no es pot fiar. Fos l’anterior decisió de 2007 més o menys encertada, continuar avui en el govern de la Generalitat només es pot veure com una traïció a la Pàtria sense pal·liatius; la direcció d’ERC està fent com aquells pares italians que, quan s’assabentaren de la mort de la seva filla, que es trobava de vacances a Lloret, respongueren que no tenien cap intenció de desplaçar-s’hi perquè ja hi havien estat l’any passat.
El 25 de novembre de 1905 un grup de joves militars assaltà i destruí sengles redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya, pel sol fet d’haver publicat, el primer, un acudit de Joan Junceda que es referia al Banquet de la Victòria celebrat per la Lliga arrel dels bons resultats obtinguts en les darreres eleccions municipals del 12 de novembre. En la caricatura es veia un paisà parlant amb un militar i, a sota, aquest diàleg: “-Què es celebra allà? -El Banquet de la Victòria. -¿De la victòria? vaja, deuen ser paisans.” L’acudit al·ludia les constants derrotes militars des del desastre de 1898. Amb això n’hi hagué prou perquè “el ejército”, prescindint de totes les lleis, es prengués la justícia per la seva mà. Tot seguit començà a les corts la tramitació de la denominada “ley de jurisdicciones” que legalitzava a posteriori l’anterior iniquitat; aquesta llei fou un xec en blanc que les corts espanyoles atorgaren als militars per tal que, amb absoluta impunitat, poguessin posar punt i final a tot aplec, festa, romiatge o manifestació recreativa, lúdica, festiva o cultural en la que “el ejército” se sentís subjectivament injuriat, ja fos perquè s’hi enarborés una senyera, ja fos perquè s’hi cantés Els Segadors. Aquella llei permetia atraure a la jurisdicció militar el processament i condemna dels responsables d’aquelles suposades “afrentas al ejército”, donant carta de naturalesa a la barbàrie de la caserna.
Doncs bé, és molt més iniqua, avui, la sentència del constitucional que, fa cent anys, la “ley de jurisdicciones”. Observin que són molts els paral·lelismes que es poden traçar entre ambdues normes (la sentència és una norma, sí). Sense esforçar-nos massa n’hem trobat set. En primer lloc, tant la “ley de jurisdicciones” com la sentència vénen a dir-nos sense subterfugis que ni Catalunya, com a nació, ni els catalans, com a poble diferenciat de l’espanyol, no tenim cap tipus de suport jurídic ni polític en el corresponent marc constitucional; en conseqüència, ens trobem en tot moment sotmesos a les frivolitats, capricis i fanfarronades de la caserna “chusquera”. Han canviat les formes, sí. Ara els “chusqueros” no són els militars sinó els membres del tribunal constitucional; tot amb tot, l’escalafó és l’escalafó; són “los mismos perros con distinto collar”. En segon lloc, no es tracta solament, com han dit alguns catedràtics de dret constitucional de Barcelona, de què el tribunal, sobrepassant els límits d’intèrpret de la constitució, s’hagi erigit de poder constituït en poder constituent i comissari de la voluntat del poble, sinó també, i sobretot, que amb la seva actuació, i aquest és el tercer paral·lelisme, el tribunal constitucional acaba d’efectuar un autèntic cop d’estat “casernario y chusquero”, que és com es faran a partir d’ara els cops d’estat en aquesta maleïda península en la que ens ha tocat viure.
Només així, en quart lloc, es poden entendre les manifestacions d’aquells dirigents polítics que han dit que quan governin aprovaran una llei que declari els toros patrimoni cultural. I, esclar, com que la defensa del patrimoni cultural és una competència que la constitució reserva a l’estat, la mateixa llei determinarà la impossibilitat de prohibir “las corridas en todo el territorio de la nación”. S’ha acabat l’autogovern. Amb aquesta sentència la nostra cambra catalana ha quedat reduïda a un òrgan administratiu apte només per aprovar reglaments sotmesos “a su ulterior ratificación por la autoridad competente”. Aquesta nova interpretació de la constitució permet revocar qualsevol norma del Parlament de Catalunya; la que fixi una determinada quota de cinema en català, per exemple. Si una llei de corts pot declarar que “las corridas” són patrimoni cultural més encara podrà declarar que ho és el cinema o l’ampli espectre audiovisual, sempre en castellà, esclar.
En cinquè lloc apareix l’element psicològic de la por, derivat de la inseguretat jurídica. Se’ns està enviant el mateix missatge subliminal que el de l’any 1906: quan es tracta dels catalans Espanya no es troba vinculada ni per la seguretat jurídica ni pel principi de legalitat, que es tradueixen en la possibilitat de saber, amb una mínima certesa, què es pot fer i què no es pot fer. Amb la nova sentència el Parlament de Catalunya no sap quin és el seu marc de competències; a partir d’ara seran els “chusqueros” i els fanfarrons els qui l’aniran definint en funció de llurs capricis. Si prospera aquesta nova concepció de la justícia constitucional, aquest torpede a l’estat de dret, els ciutadans de Catalunya ja no podrem saber mai més què ens està permès i què ens està prohibit.
Aquesta absència de seguretat jurídica es troba íntimament vinculada amb el sisè element de similitud. Com que no podem saber què ens està permès i què ens està prohibit, la fórmula que es resumia en el principi “tot el que no està explícitament prohibit està permès”, fins ara insubornable en tot estat de dret, s’ha capgirat. A partir d’ara tornem a una situació de clandestinitat, i aquest és el setè element de similitud: una nova clandestinitat en la que només podrem entendre com a no prohibit allò que estigui explícitament autoritzat per una llei de corts. La sentència, doncs, acaba amb l’estat de dret, si més no respecte dels catalans, a través del cop d’estat. Un cop d’estat refinat, astut, murri, sense soroll de sabres si vostès volen, però un cop d’estat al cap i a la fi.
Veiem, doncs, que la història es repeteix. S’acaba de produir la mateixa antropofàgia espanyola de sempre respecte dels catalans, per bé que ara el banquet dels antropòfags està servit amb coberts de plata. En això sí que han evolucionat. I esclar, davant d’una antropofàgia tan voraç, només ens deixen la sortida de la independència; que es mengin entre ells si tanta gana tenen. Hem traçat l’anterior paral·lelisme profundament preocupats per l’absència, avui, d’un protagonista essencial en l’anterior panorama de 1905: Lerroux. On és Alejandro Lerroux? Qui és avui Alejandro Lerroux? El llop el tenim aquí, evidentment, per bé que encara no s’ha tret la disfressa d’ovella. Està per veure qui reunirà en els propers mesos els tres requisits indispensables del lerrouxisme: l’obrerisme, l’espanyolisme i l’anticlericalisme.
