Deia Jean de La Bruyère que els infants no tenen passat ni futur i per això saben gaudir del present. Però, si m’ho permet l’il·lustre pensador, voldria afegir que, en la nostra societat, el primer futur dels infants potser comença en el moment d’escollir escola. Un cop superada l’etapa confortable de nadó i el seu pas opcional per una escola bressol acollidora escollida pels seus progenitors – i no pas gratuïta fins ara– els infants s’enfronten al seu destí més immediat. Els ha arribat el moment d’accedir a l’escola dels grans.

Ja porten un temps contemplant embadalits les fornades de preescolars que voleien per les places o parcs infantils pels volts de les cinc de la tarda, moment en què ells, mentre gaudeixen del passeig diari, observen el món exterior des del seu món segur i envejable. Ja entenen què vol dir anar a l’escola dels grans. Ensenyen amb orgull els tres dits que representen els anys que tindran quan hi vagin, contents amb la nova aventura que se’ls estén davant els seus ulls.

Potser serà la mateixa escola dels seus germans més grans, o potser seran ells mateixos qui hi entrin per primer cop amb una motxilleta de colors penjada a l’esquena. A dins hi portaran l’esmorzar i, amb tota seguretat, un parell de joguinetes que hauran agafat de la seua habitació. Un món de flors i violes que no hauria de canviar mai.

Després de setmanes immersos en projectes educatius, assistint a jornades de portes obertes i calibrant que la proximitat sigui sostenible per a la logística familiar, apostem per una escola pública inclusiva, amb un projecte educatiu innovador liderat per docents motivats i entusiastes.

Ens arriben comentaris positius i cada cop ens n’alegrem més que aquest centre pertanyi a la nostra zona escolar. La combinació és ideal: serà relativament fàcil anar-hi a peu i el nostre infant aviat se sentirà integrat en aquest nou entorn que el departament d’ensenyament li ha preparat. Sembla que totes les peces aniran encaixant. Fins que llegim un llistat.

Quan l’aposta ha estat feta, amb totes les variables previsibles, la realitat ens aclapara. No hi ha lloc. Massa sol·licituds, perquè potser enguany hi ha hagut més famílies empadronades o perquè aquest ha estat el centre que més garanties ofereix en l’extensa zona escolar.

La puntuació màxima pel fet de viure-hi no pot competir amb la d’altres famílies que potser ja hi tenen altres fills o filles o compleixen uns requisits específics. Hem d’esperar, doncs, que la ruleta torni a girar i decideixi per sorteig qui haurà de quedar fora de joc. I intuïm que també serà difícil que el centre de la segona opció ens aculli perquè precisament enguany també ha quedat complet. I, gairebé avergonyits i amb injust sentiment de culpa, reconeixem en els nostres endins que la resta d’opcions no ens fan el pes. Llavors hem d’acceptar, impotents, que el futur que li havíem planificat a la nostra criatura queda, si més no, en llistat d’espera.

Seria injust afirmar que no hi ha suficients places escolars. No obstant, no tots els centres són iguals i, per tant, no totes les places escolars ens resulten igual d’atractives. Per a l’administració són, això sí, un número que, en principi, garantirà que cap preescolar quedi desatès. Cal, però, anar més al fons del problema.

Cal que s’analitzi per què alguns centres no són escollits gairebé mai com a primera opció. I no és just atribuir el funcionament millorable d’una escola només a un entorn menys favorable. L’escola pública és un terme generalitzat que cal observar i atendre de manera particular sense esperar que calgui posar un remei de pegat. Aquesta hauria de ser la tasca de qui vetlla pel seu bon funcionament.

Al cap i a la fi, volem allò que qualsevol infant mereix: un entorn escolar estimulant on serà rebut, atès i esguardat per ser qui és i com és. Creiem en un projecte pedagògic actualitzat que encaixi amb els valors que cal treballar; volem que gaudeixi mentre aprèn. Volem, en definitiva, que sigui feliç. No hi ha cap etapa que mereixi tants replantejaments, formació i recerca com els primers anys d’infantesa. La primera etapa escolar hauria de ser, en conseqüència, l’època més feliç de la vida, allí on es fonamenta l’aprenentatge sense deslligar-lo mai dels vincles afectius.

No pretenem que els nostres infants vagin a la millor escola; volem que totes les escoles puguin ser les millors.