Compreu el llibre “Per una mort apropiada” (Edicions 62) d’en Marc Broggi. Compreu-lo. No cal que el llegiu de cop. Es un compendi complert, exhaustiu I molt ben escrit del què cal fer quan s’ha de plantejar una situació vital de mort propera I inevitable. Tots hi passarem. A tots en toca fer d’acompanyants i, tard o d’hora, de protagonistes.
Si teniu el llibre a prop, podreu emprar-lo per fer-vos un guiatge necessari a la sempre incòmode proximitat a la mort. En Marc escriu el llibre després de molts i molts acompanyaments de molts amics, coneguts i pacients, pel camí de no retorn. Escriu documentat com ningú i després de molts anys de pràctica professional I de reflexió com a especialista en bioètica.
Fins aquí la crònica. I ara permeteu-me la llicència poètica de parlar d’ell, d’en Marc Broggi. Alguns ja sabeu que és oncle polític meu. És el marit de la Glòria Rull, germana de la meva sogra (uix, que poc que li agrada a la meva sogra que li digui sogra…), la mare de la Nora.
En Marc ha estat des de molt jovenet un referent per mi . És tot un privilegi gaudir de les seves converses. Era l’oncle intel·lectual, format al Lycée com jo, però de la mítica generació que va viure el maig del 68 en directe. Tot i que ideològicament militem en bàndols contraris (jo catòlic, seguidor de Galí, Ballarín, Sales, Péguy, Bernanos, Clavel…) i ell excomunista sòlidament crític amb tot el sistema però profundament respectuós amb qualsevol forma sensata de defensa de posicions ètiques o polítiques. Ell m’ha fet de guia per la literatura universal (que domina brillantment com podreu comprovar per les nombroses referències que en fa en el seu llibre). També m’ha fet de guia pel món de l’art (quin inoblidable viatge a Itàlia descobrint les obres de Piero de la Francesca…). I moltes moltes altres estones de bon viure. Un privilegi, creieu-me.
Però l’autèntic privilegi, ha estat tenir-lo a prop en els acompanyaments vitals ( prefereixo anomenar-los així) als que m’he hagut d’enfrontar. Primer el meu sogre, després un íntim amic, en Carlos, el meu pare, i la meva mare.
Afrontem la mort com afrontem la vida. Tots els meus morts m’han fet viure. Sense ells, sense el camí fet al costat d’ells en les seus dies de proximitat a la mort, no sabria viure. Com diu en Ballarin, els morts ens acompanyen sempre. i ho fan, al cap d’un temps, en plenitud. Però en el difícil camí de veure’ls partir, tenia al Marc al costat. Tots ells van tenir una mort, crec, el més apropiada possible. I jo dono gràcies a Deu per haver tingut al Marc al meu costat. Els seus consells i el seu acompanyament m’han permès arribar amb més serenitat al Parenostre final.
Ara teniu tots l’oportunitat de tenir al Marc al vostre costat amb els seus escrits sobre com viure una mort propera. Us farà un bon servei, tard o d’hora.
Gràcies Marc!
(dedicat a la memòria de la Tia Olga)
