Un dia va aparèixer al diari el 8 Buit una notícia retallada que explicava l’Evangeli segons una amiga de la Maria i de Jesús petit. Era de la Carme Solé i Bas i va ser un boca orella, massa tard, havia arribat, això sí, primer, i en el seu dia, al What’s dels Tecamolsaires.
Es deia Maria i tenia deu anys. Vivia a prop del llac a un poblet de nom Magdala.
Era inquieta i belluguet. Li agradava jugar al carrer, però ho havia de fer amb els nens, les nenes no sortien gairebé de casa si no era per anar a buscar aigua a la font. La vida pròpia de les nenes no li procurava cap plaer. Ella s’esmunyia per la portella del darrere del pati i anava saltironant a trobar la colla dels nens.
Tanmateix, els nens no la volien a jugar i, a vegades, fins i tot li tiraven pedres per tal de foragitar-la.
Així i tot, ella insistia. Li cridava molt l’atenció un nen nou al poble que en poc temps havia esdevingut el cap del grup. Era més amable que els altres i a vegades la somreia!
De mica en mica la van anar acceptant a la colla. Potser el nou vingut hi va tenir alguna cosa a veure… Amb el temps va sorgir entre ells un gran afecte i van esdevenir molt amics.
Un dia va haver-hi una baralla entre els nens. S’anaven fent grans i les enveges i rivalitats cada vegada sovintejaven més. Alguna rancúnia es covava en el si de la colla i el qui havia comandat tots els jocs i aventures ja no era ben vist per tots.
La baralla va anar pujant de to i, sense saber què havia passat el company, l’amic, l’estimat, era estès a terra en un toll de sang.
La Maria va córrer a cercar ajuda mentre la resta dels nens s’ho miraven esglaiats. No tots, però. Un va marxar rabent. Era, i ho sabia, el culpable.
No van poder fer-hi res. Al cap d’unes hores el nen, malferit, va morir.
La Maria va fer costat a la mare del nen i les dues, abraçades, el van acompanyar fins a l’últim moment.
Al poble i a la història, se la va conèixer per sempre més amb el nom de Maria Magdalena
Carme Solé i Bas
