El meu jardí és tan petit que gairebé no necessita cap manteniment. Aquest perllongat final d’estiu, però, hem necessitat un professional que el tragués de la misèria en què l’havia deixat la sequera. La confiança que s’ha establert entre les dues parts i el nostre reconeixement envers la feina ben feta ha fet aflorar converses informals. “Jo era a la universitat”, ens diu aquest pare de família encara jove, fibrat per l’activitat física, “però em sentia tan aclaparat que vaig decidir deixar-ho. El meu pare coneixia algú que es dedicava a la jardineria. M’hi vaig presentar, i fins avui”.
Mentre rellegeixo els correctíssims missatges escrits que m’ha fet arribar els darrers dies, em pregunto quin hauria estat el seu esdevenir en cas d’haver seguit els consells benintencionats del seu entorn i hagués obtingut, a empentes i rodolons, una titulació universitària. Poder hauria pogut optar per una ocupació més reconeguda socialment i menys esgotadora físicament. O potser hagués acabat desenvolupant una tasca per a la qual no se sentia prou motivat, amb el fals convenciment que qui no arriba a tenir estudis universitaris es pot considerar un fracassat, o que una titulació superior t’ha de convertir per força en un treballador millor retribuït. I enlloc del bon professional que ara demostra ser potser hauria acabat sent un mediocre. Com tants caps de personal mediocres, o docents sense cap autocrítica. O funcionaris immobilistes. O economistes que saben el mateix que jo. O polítics amb un càrrec de favor. Es veu que un títol pot tenir la màgia o la maledicció de situar-nos en un escalafó una mica per sobre, no només de les pròpies capacitats sinó de la nostra competència professional, amb conseqüències inevitables.
Recuperar el meu jardinet m’ha posat al davant una paradoxa més, com tantes altres que se’ns estenen als nostres ulls quan comencem a tibar el fil. Com la paradoxa de l’energia renovable, que ha aconseguit que tinguem la sensació, un cop més, que els recursos són infinits i que podem tibar de veta tant com vulguem. O que l’augment de l’esperança de vida provoqui tanta mala qualitat de vida. O la contradicció de les xarxes socials, que a força de mantenir-nos connectats, ens poden deixar totalment incomunicats.
Però encara que sembli paradoxal, estic ben contenta que el meu jardiner pengés els estudis universitaris. Ara m’hauria de buscar algú altre que potser em deixaria la feina a mitges i malament mentre el meu aniria cada dia a fitxar potser amb vestit i corbata, morrut i emprenyat.
