El 6 de novembre de 2016 Miquel Sellarès, el “Mariscal” pels amics, escrivia a El Punt Avui: “Cal que ens conscienciem que la seguretat no és únicament policies o forces d’autodefensa d’un futur sinó que és tota la política integral i global del país: la seguretat en l’energia, en els transports, en les comunicacions (posant èmfasi en les ciberamenaces), en matèria de conflictivitat internacional, la contaminació, la corrupció, les crisis alimentàries, econòmiques i financeres, la delinqüència organitzada, etcètera.” En Sellarès hi toca, i tan si hi toca! Sap de què parla perquè porta tota la vida dedicat a estudiar de què va això de la seguretat nacional.
L’estatalitat es basa en un acord social que atorga el monopoli de la violència i el de l’extracció de renda a la institució que tothom reconeix com a legítima. La policia i la hisenda, les “estructures d’estat” per excel·lència.
Els Mossos d’Esquadra, aquest cos armat que té els seus orígens al segle XVIII fou entronitzat com a policia pròpia de Catalunya amb la Llei 19/1983, de 14 de juliol. Poc després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia.
El cos dels Mossos està ple de grans professionals investigadors que fan de manera excel·lent la seva feina i, sovint, la fan faltats de tots els recursos necessaris per fer-la. Recordem la gestió dels atemptats del 17A i les ombres que encara hi ha sobre tot allò, perquè els Mossos no formaven part del CITCO? Perquè no s’ha esclarit encara mai del tot la relació entre el CNI i l’Imam de Ripoll? Emperò, aquell dia, els Mossos ens van agradar, i com a País també ens vàrem agradar. Ens vàrem saber protegits i a nivell internacional reconeguts.
Clavells i roses a les “furgones”.
I després, el 155.
Si bé la policia catalana ja es deu al Parlament és cert que manca un plantejament de debat profund que abordi la seguretat nacional i decidir quin model volem per la Catalunya del sXXI. Tenim un país divers que també te la obligació de plantejar-s’ho. Cal abordar la discussió d’una llei pròpia de seguretat nacional catalana, sense apriorismes més enllà del consens bàsic sobre la necessitat de que la nostra policia sigui una estructura d’un estat republicà i democràtic, basada en valors socials de cohesió i drets de la ciutadania. Un debat que, com deia el Mariscal Sellarès, vagi més enllà de la pròpia policia i integri tots els sectors.
Ni el 17A els Mossos eren una ONG ni ara són la Gestapo. Tothom, des de tot arreu, ha d’assumir la seva responsabilitat. Si hi ha mossos que no fan bé la seva feina, que abusen de la força o no apliquen amb rigor els protocols establerts, s’ha de fer tot allò que calgui per depurar-ne la responsabilitat. Més quan hi ha qui ràpidament ho aprofita per treure’n rèdits o exaltar més encara les masses en una actitud tremendament irresponsable.
