El President Mas ha convocat eleccions pel proper dia 25 de novembre, citant els catalans i les catalanes a un pronunciament històric. Històric perquè, si el rumb es confirma, la principal força política d’aquest país demanarà el vot per caminar cap a l’Estat propi, empenyent la societat catalana a prendre partit en un debat d’una transcendència inèdita a Catalunya. I la primera gran cruïlla que ens trobarem en el camí no és la del sí o el no per l’Estat propi, sinó una disjuntiva molt més bàsica, també menys èpica, però que tindrà una importància decisiva per ser la que definirà el caràcter d’un poble davant la seva cita amb la història i, en cas de la consecució de la sobirania més plena que mai hagi vist Catalunya, la que marcarà la pròpia essència del que serem com a nou agent polític en el tauler dels Estats.

Aquesta cruïlla és l’elecció sobre quina classe de debat volem i que demostrarà la nostra maduresa democràtica. Sabrem escollir el camí correcte? Aquest no és altre que el camí d’una nació debatent ben informada on, entre amb amics i rivals, es parla amb la voluntat de posar el rigor i el raonament tant o més a l’alçada que el sentiment. És el camí d’un debat on poc importa si l’un és convergent o socialista, o si hom és un independentista pur o un nouvingut a la causa. Parlo d’un debat que oblida volgudament el carnet i els judicis de credencials i en el qual jutgem el nostre interlocutor pel què ens diu i per com ho diu, per la seriositat dels seus arguments i per la voluntat que demostra la seva retòrica.  Tractem amb rigor el periodisme, la història, l’economia i el pensament polític i sentim-nos orgullosos de la nostra conversa nacional.

Alguns acusaran aquestes línies d’ingènues, de demanar un impossible en aquesta era nostra del màrqueting polític i dels spin doctors. Potser tenen raó. Jo prefereixo apostar per l’ambició que els temps ambiciosos demanen i per treballar per ser recordats per un debat democràticament ric fruit d’un poble democràticament madur. Preguntem-nos per allò que donàvem per sabut, atenguem al qui sempre hem considerat errat, fem-ho sense renunciar a res i estant oberts a tot. Afinem el sentit crític i convidem-nos mútuament a un debat que ens faci millors i del qual, passi el que passi, ens en sentim orgullosos arribats al final de la conversa. Només així hi haurà veritables possibilitats d’obtenir una república democràticament rica i plena. El riscos són evidents: el rival unionista, fent justícia a la història, provablement jugarà brut. Tanmateix, només amb una conversa com la que esbossen aquestes línies serem capaços del veritable objectiu que se’ns presenta d’ara endavant: transmetre arreu que dins el sobiranisme hi cap tothom i que només amb la voluntat oberta d’acollir-hi a tothom, assolirem la plena sobirania tant anhelada.

Una vegada un càrrec polític que podria considerar afí em va rebutjar durament per haver suggerit criticar el nostre propi projecte per poder, després, defensar-lo millor. “No necessitem dubtes, sinó decisió” em va etzibar. Aquesta, igual que la d’aquell que et jutja per qui has votat o pel carnet que portes a la butxaca, és la classe de política que no ens convé. És la d’aquells que han convertit la política en un trist monòleg sord, oblidant quelcom tan senzill com que la conversa és un magnífic joc comú, on sense pregunta –la decisiva valentia de preguntar!- no hi ha resposta. Només amb aquesta perspectiva oberta serem capaços d’unir una gran majoria social i política que deixi de banda per un moment les diferències i vagi unida a respondre la crida que la història fa a Catalunya.

@jordifeixas

Jordi Feixas
Barcelona, 1987. Llicenciat en Història i Màster en Pensament Contemporani, actualment prepara el doctorat en Filosofia política. Professor d’Història i Filosofia a batxillerat. Cada cop veu més clar que alguns pensadors del passat van entendre certes coses molt millor que nosaltres.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorUna nit de la Mercè al Fòrum
Article següentDéu és Pare