La responsabilitat cívica és un deure per a polítics, líders socials i per a tothom, els artistes no són una excepció. Per a l’escriptor, fins i tot diria que, malgrat les represàlies que li puguin causar en el seu mester, és un deure preferent: com a personatge més o menys públic, la seva veu pot ser més audible en aquests moments de grans crisis humanitàries: pesen sobre les espatlles del món una pila de temes que cremen i ens afecten per la nostra condició d’éssers humans. Podem fer veure que no passa res i escriure sense transcendència novel·les de consum que ens allunyin de la realitat que en alguns llocs és criminal fins a l’insuportable: les imatges provinents de Gaza són d’una crueltat i inhumanitat que fa feredat, si bé el relat que se’n fa en alguns mitjans de comunicació de gran abast (els independents són una altra cosa, i sort d’això) és propaganda sectària i cal dir que a banda i banda.
En les posicions dicotòmiques el paper de l’intel·lectual i el pensament crític és sancionat dins i fora de la comunitat, i en aquest cas s’hi afegeix la por raonable de ser titllat d’antisemita quan de fet és una persona culta, il·lustrada, que té en estima la cultura jueva sigui la pròpia o no. Però el fantasma de l’Holocaust paralitza moltes veus pel gran sentiment de culpa per aquell horror que va causar ferides profundes en l’ànima no només jueva sinó també l’ànima col·lectiva. Callant ara les violències comeses per l’actual govern d’Israel podem caure en el mateix parany d’aquell silenci còmplice que va condemnar a mort milions de jueus a Europa pel sol fet de ser-ho, i que tant hem criticat. Alguns col·lectius socials ja han començat, però, a organitzar manifestacions en contra d’una guerra que, a ulls vistents, està anant més enllà de la sens dubte legítima defensa del territori d’Israel.
Tenim el deure de ser clars en aquesta tragèdia: la denúncia i les accions a favor de buscar treves, de fer passos per aturar tanta mortaldat en innocents, tanta destrucció de vida, no és contra els jueus entre els quals cal comptar els jueus de la diàspora repartits per tot el món, sinó que està dirigida al govern extremista de l’estat d’Israel. Els ciutadans d’Israel i el govern actual d’Israel no són equivalents, hi ha oposició, però discursos interessats creen un relat a mida. Algú de la qualitat humana de Nelson Mandela, de Martin Luther King o del nostre Pau Casals, hauria de poder fer-se escoltar pel govern d’Israel perquè no malmeti el patrimoni moral de la seva raó històrica amb actes bèl·lics i agressius que poden perjudicar el poble jueu en sentit ampli, afavorint de nou l’antisemitisme. De la mateixa manera, els ciutadans palestins i la causa palestina, i els actes de terrorisme islamista perpetrats per Hamàs tampoc no són equivalents. Tanmateix, com en la nostra època de dictadura franquista en la qual no tothom era franquista i l’oposició era esclafada i reprimida. Però vés a saber com ens devien veure des de fora amb una mentalitat sectària i reduccionista.
Amb la seva obra i actitud personal un artista plàstic, un músic, un escriptor que no s’agenolla davant dels poders autoritaris de torn, pot esdevenir una figura moral, ètica, una figura de respecte com la que en el seu moment va esdevenir Joan Miró, el gran artista que hauria pogut passar tota la vida mirant les estrelles, que era el que atreia la seva ànima de poeta. Això no obstant, Miró era un humanista de cor que tocava de peus a terra i es va mullar incomptables vegades per defensar causes polítiques i humanitàries que clamaven al cel. Miró tenia una concepció de l’artista com una persona «amb una especial responsabilitat cívica, algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó de quelcom que faci servei als homes», de manera que «el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per a expressar-se, l’obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat».
