Ens les darreres setmanes, d’ençà de la Via Catalana, el diari madrileny El País –“diario independiente de la mañana”– ens ha proveït del bo i millor dels articles sobre el procés des del punt de vista de l’espanyolisme intel·lectual: Javier Cercas, Elvira Lindo, el seu espòs, Antonio Muñoz Molina, Almudena Grandes i, tot un Nobel, Mario Vargas Llosa ens han adoctrinat sobre el nostre infantilisme, el nostre totalitarisme soft, el nostre gust kitch, el nostre silenci de la dissidència o el nostre ofegament en el pensament únic, només pel fet de voler votar. En tot cas, aquests novel·listes –excelsos en el cas de Vargas Llosa, Molina i Cercas, francament oblidables en el cas de les dues dames– s’han atrevit a signar tots ells, articles mediocres, sense la mínima exigència en quan a arguments, fets i cites d’autoritat –uns als altres es passen la pilota, donant-se la raó com a bons germans– sobre un tema que és evident que els incomoda en gran manera. En tots ells, cap mena d’autocrítica, cap mena de comprensió, cap mena de voluntat d’entesa (això que ara alguns ens diuen “tercera via”), cap mena d’intent d’entendre per què una gran majoria dels catalans s’han manifestat públicament diametralment en contra del que aquests cappares ens proposen i defensen.
En tots ells, però, sura el desconcert davant d’un canvi d’hegemonia que els ha agafat amb el peu canviat. Aquella Catalunya que van conèixer fa 40 anys –en ple franquisme, en el cas de l’hispanoperuà–, que els havia convidat a conferències i pregons de la Mercè –sí, recordem una època llunyana on l’Ajuntament convida a algú tan “barceloní” com Elvira Lindo a fer la principal intervenció pública festiva a la casa de la ciutat–, que els ha fet vendre més llibres que mai, que els ha promocionat en diades de Sant Jordi o, fins i tot en el cas de Cercas, que ha estat casa seva i li ha donat plaça de professor, ara no la reconeixen. Fins fa quatre dies, aquests molestos independentistes d’avui eren una minoria baladrera i excèntrica, marginal, tan petita que ocupava menys espai que un grupuscle i, evidentment, es podia esbandir sense trobar-hi cap mena de gruix intel·lectual. El bo i millor de la cultura progressista, afalagat pels mitjans oficials i per les pròpies institucions municipals, dominava universitats i càtedres–també aquelles fundades pel maligne nacionalisme català–, conformava jurats, decidia en editorials, rebia homenatges i publicava a les tribunes dels principals diaris de la ciutat. Entre els Jocs Olímpics i el primer Tripartit, aquella Pax romana pseudo d’esquerres i anacional va saber dominar el discurs, fent permanent rialleta d’un nacionalisme pagerol i botiguer, inculte i conservador, taujà i xenòfob que incomprensiblement encara guanyava eleccions al a Generalitat de Catalunya.
Els fills del final del pujolisme recordem aquella època on Arcadi Espada era encara el maître à penser de la segona pàgina del País – Catalunya, una luxosa columna on es va covar l’ou de la serp d’algunes de les experiències més dures de la catalanofòbia i l’espanyolisme recalcitrant. La lectura o passeig sota el braç d’aquest periòdic, l’únic diari espanyol que encara avui no pertany a l’extrema dreta madrilenya, atorgava un pòsit d’intel·lectualitat i cosmopolitisme i davant del qual, fins i tot aquella ERC del pacte d’esquerres acotava el cap amb respecte i admiració. Avui, tot allò, que tant tenia d’esnobisme i complexe d’inferioritat, s’ha acabat. I ara parlen d’espirals del silenci, d’unanisme, de dissidents silenciats, de persecucions aquells que fins fa quatre dies havien dominat el discurs públic, sense tenir mai cap gest de generositat cap als qui dissentien del seu discurs oficial, cap als límits, cap a les afores del seu consens. Avui, veuen amb amargor com aquell nacionalisme que tan detestaven, no només no ha desaparegut sinó que ha donat pas a un independentisme no ben bé essencialista ni sentimental, sinó modern, de masses, integrador i il·lusionant, que només té les masses sinó els principals catedràtics i acadèmics de les universitats internacionals, les joves generacions de la cultura i les lletres, els sectors més dinàmics tant del liberalisme econòmic com de l’esquerra alternativa, els periodistes i articulistes més compromesos i arriscats i, fins i tot, alguns dels seus millors compares amb qui havien compartit la festa progre. I ells, mentrestant, tan vells, tan fatus, tan passats de moda, tan desconcertats i tan agressius contra els antics dissidents, contra els que van patir el seu espiral del silenci, el seu unanisme, la seva hegemonia i la seva ridiculització permanent.
