Durant 23 anys anys vaig ser contemporani de Franco. Franco i els seus bisbes. Aquell règim que encara en part perdura a la ment d’alguns que avui governen o ostenten qualsevol mena de poder. No sé què passarà ni com s’aplicaran els continguts de l’assignatura de Religió. El que puc dir és que recordo les hores setmanals, poques, d’aquesta matèria que ens impartiren a l’escola, no només castellana sinó també franquista per força, d’aquell temps. Llegíem l’Antic i el Nou Testament. Amb molta atenció. No eren exactament de catequesi, aquelles hores, ni d’adoctrinament. La catequesi en aquella escola era permanent. Des de la pregària pública de primera hora del dia fins al nom del Pare al començament de cada classe i el càntic de la Salve de cada divendres del curs. Tot presidit pel sant Crist. Adoctrinament, és clar. I el catecisme de memòria, vaig guanyar-ne fins i tot un concurs abans de la Primera Comunió. La classe de Religió, però, era curiosament tota una altra cosa i se’n deia Història Sagrada. Dels pocs bons records que mantinc d’aquella època. Lectura i lectura, potser 2 hores a la setmana i amb examen a finals de cada trimestre i en castellà, clar. Pentateuc, Josué, Rut, Macabeus, Judit, Ester, Salms, Job, Eclesiastès, Càntic dels Càntics, Profetes. I després la figura de Jesús i els Evangelis i les Epístoles i l’Apocalipsi. És a dir, la tradició d’on venim. M’agradava molt aleshores tot això i no n’era, segur, prou conscient. I el que després anà passant amb aquelles generacions és que hem estat més o menys creients, tot ha pujat i baixat i, potser, tornat a pujar. Hem caigut de vegades en l’escepticisme i el relativisme, qüestions de més o menys fe. Ara, aquestes lectures que dic són tota una altra cosa que moltes vegades no tenen a veure ni tan sols amb les creences de cadascú, sinó amb el saber i el coneixement de què som i d’on venim. I aquest sí que és un saber que estic segur que mai no hem oblidat. I ara em conformaria que aquesta remodelació de l’assignatura de Religió consistís només, encara que fos només, en la recuperació d’aquestes lectures a les escoles. I que la fe o no fe de cadascú no hi tingués res veure. Educar i adoctrinar (en religió) no haurien de ser sinònims. No sé, doncs, com ho faran ni què passarà, immersos com estem en aquesta malaltia, aquesta passa, anomenada relativisme. No sé si aquests continguts que ara diuen serviran de pal·liatiu. Ni si el remei no serà pitjor que la mateixa malaltia.
