No tenia previst tornar a parlar tan aviat de Grècia. Però el tema segueix sent d’importància candent per tots plegats i, sobretot, segueix provocant a casa nostra la repetició continuada de clixés argumentatius que no per ser tan repetits són menys falsos. Molts d’aquests arguments prefabricats donen la culpa de tot el que passa de dolent, no sols a Grècia sinó també als altres països problemàtics sudeuropeus, a la rígida Alemanya, personificada en Àngela Merkel i el seu ministre de finances Wolfgang Schäuble. És cert que altres països de la zona euro igual que un parell de dignataris de la Comissió Europea han fet de vegades declaracions que semblaven acostar-se a la posició grega. Però això s’ha acabat en el moment que no es tractava de fer discursets sinó d’entrar en el dur terreny dels fets.
El “no” a les truculentes propostes gregues l’han compartit íntegrament els altres 17 països. Els uns (els països bàltics, Eslovènia i Eslovàquia) perqué no volen pagar les disbauxes d’un país que (fins i tot encara ara) té una renda per càpita superior a la que tenen ells. Més que més en el cas dels països bàltics que han superat les seves dificultats financeres sense l’ajuda de ningú. Altres, com Irlanda i Portugal, no veuen per quins set sous els grecs han de tenir uns privilegis que ells no han tingut. I la resta perquè el seu electorat els crucificaria si segueixen abocant milers de milions al forat grec sense la contraprestació de reformes essencials i serioses i no sols de prometences que l’endemà s’oblidin. La treva concedida a Grècia té condicions molt ben especificades perquè, com va dir Schäuble, “no pot ser que el govern grec digui una cosa a Brusel·les i després una de molt diferent a Atenes”.
Ja comencen a sortir, per fi, veus gregues que no volen amagar la realitat ni negar la própia responsabilitat. El dia 22, diumenge passat es va publicar al diari atenenc “Kathimerini” un manifest signat per quaranta cinc economistes, polítics i publicistes de tendències liberals, en el que s’acusa al nou govern de ser ell el que fereix la dignitat de la nació i el converteix en “un pària d’Europa”. Per exemple troben imperdonable que d’una banda el govern vagi mendicant per tot arreu, però al mateix temps insulti i ultratgi Alemanya que és el principal creditor de Grécia. Es critica que no sols no es prenen més mesures per revificar l’economia grega, sinó que, ans al contrari, se n’anul·len moltes de les que s’havien decretat anteriorment i que lentament començaven a donar fruit. Al final diuen que la imatge de la política del nou govern hi ha massa pinzellades de xenofòbia, d’ultranacionalisme i d’una enemistat envers Occident, que han motivat fins i tot aplaudiments del partit neonazi “Alba Daurada”. Una de les firmants del document, l’economista Miranda Xafa, escriu a una altra banda: “No es pot aconseguir cap respecte si es van demanant diners a tot arreu. Grècia només es pot guanyar aquest respecte si es posa en situació d’aguantar-se dreta per força pròpia. Però aquest govern no té cap agenda de creixement. Només té ideologia”.
El publicista Nikos Dimou un altre dels firmants, opina que l’actual govern d’esquerres vol un retorn al passat. “Tornen a posar-nos al davant dels problemes que ja teníem ara fa deu anys.” El professor Spiridon Paraskevopoulos (oh, aquests noms grecs!) troba absurd que grècia ara demani reparacions addicionals alemanyes pels danys soferts a la guerra mundial. Ell fa uns altres comptes i diu que s’ha de tenir clar que Grècia des del 1981 ha rebut de la UE 180.000 millions d’euros pel desenvolupament, mentres que Alemanya ha aportat 300 mil milions al mateix fons. És a dir que les reparacions han vingut per un altre camí i en quantitat molt superior a la que ara el govern grec cita de vegades.
La sortida de Grècia de l’euro (Grèxit) ja no es veu com una catàstrofe que cal evitar sigui com sigui sinó com una possibilitat ben real a tenir en compte, o fins i tot com l’escenari més versemblant. Alguns membres del consell econòmic alemany d’especialistes que comenten periòdicament le política econòmica alemanya (coneguda popularment com “els cinc savis”) considera que la sortida dels grecs potser fins i tot enfortiria l’euro enlloc d’afeblir-lo. Les direccions dels bancs nacionals de la zona euro veuen cada vegada més preocupats la tàctica grega de truquets i de confrontació. Un d’ells va dir fa poc: “Sembla talment que els grecs en vulguin sortir [de l’euro] però que busquin que sembli que la culpa la tinguin els altres”.
Un economista grec (a la premsa citat anònimament) va dir que: “Els governs grecs sempre s’han atribuït tot allò que era positiu i li han carregat a la “troika” tot el que era negatiu. Només s’han fet moltes reformetes secundàries que no fessin gaire pupa, però cap de les veritablement essencials”. Un altre economista, el professor Nikos Vettas, director de l’institut econòmic Iobe, critica que moltes de les reformes que s’han decretat, a més, no s’han realitzat a la pràctica. “Els governs grecs -ha dit- no han tingut mai el control sobre el programa de reformes. Alguns, com l’anterior, perquè no tenien prou força per fer-ho; altres pel problema de col·lisió amb els seus propis interessos”. El professor Vettas també retreu a la “troika” que massa sovint s’ha acontentat amb les retallades financeres sense que aquestes fossin compensades amb les reformes estructurals que les justifiquesin. “El resultat ha estat una davallada brutal del PIB grec”. Assenyala també com un dels problemes greus l’excessiva càrrega fiscal que representen sobretot les actuals taxes de l’IVA i dels impostos sobre el capital i sobre la renda personal, que s’hauria pogut evitar amb una reforma de l’administració financera que ni tan sols s’ha començat.
I és que l’estat grec, dit clar i net, no funciona. A una ronda de periodistes a la televisió alemanya sobre aquest problema, el grec Giorgios Papas deia, per exemple, que es calcula que caldran vint anys (!!) per elaborar l’ara inexistent cadastre grec. I aquest només és un de molts exemples que van sortint a la llum pública, i que demostren que sense fer trampa els grecs encara haurien trigat dècades a poder entrar a la UE.
Una cosa l’hem de tenir ben clara tots els europeus: indiferentment de si Grècia es queda dins de l’euro o si en surt, els crèdits que se li han concedit no els podrà tornar si no és en el curs potser d’un o dos segles i només en el cas que s’aconsegueixi que l’estat funcioni cosa de la que n’està encara ben lluny. En tot cas, les prometences que ha fet ara el govern grec, són calcades de les que havien fet governs anteriors sense complir-les. I no hi ha cap seguretat de què ara sigui diferent. D’aquí un parell de mesos pot passar que tornem a ser on abans érem i que llavors no sigui ja possible de seguir entabanant els que han de pagar les trencadisses. Segur que n’haurem de seguir parlant més sovint del que voldríem.
I una cosa l’hem de tenir ben present els catalans: una Catalunya independent ha de funcionar bé des del principi. No ens podem permetre de cap manera un sistema de disbauxes i d’irresponsabilitat política (ni que fossin portades per un “bonisme” ben intencionat) com el que ha arruïnat el sofert poble grec.
