La imatge del poder és tristament sòbria. Homes, uniformes de colors foscos i tots tallats pel mateix patró. Malauradament aquesta és encara la imatge predominant que transmeten els nostres líders polítics des de fa més d’un segle, quan els homes van abandonar els colors, els complements i el maquillatge, per adoptar l’uniforme burgès clàssic format pel “traje”, la camisa i el barret, que amb el temps ha anat evolucionant i desempallegant-se d’alguns elements com l’armilla, el barret o darrerament la corbata. És més, la majoria de dones que han arribat al poder, com Margaret Thatcher o Angela Merkel, han adaptat el seu vestuari a l’uniforme masculí, tot i que aportant elements característics com és la bossa en el cas de l’ex-primera ministra britànica o les jaquetes de colors de la cancellera Merkel.
Fins i tot la classe obrera va assimilar aquesta nova imatge del poder, tot i que la qualitat de la roba era i és menor. És per això que l’any 2012, quan la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) va introduir al Parlament de Catalunya les samarretes, el shock dins i fora de la cambra va ser sonat.
Tot i això, aquest fet tan criticat al principi, va revolucionar la vestimenta de totes les actrius de la política catalana. I absolutament ningú de l’espectre parlamentari va escapar d’aquesta transformació. L’any 2012 vam veure per primera vegada a Catalunya com un partit feia campanya a través de la vestimenta. En 2020 és el nostre pa de cada dia.
Un exemple que va passar desapercebut va ser el de (i permeteu-me l’apunt protocol·lari) l’Excel·lentíssima Senyora, Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid. El dia que va comparèixer amb el senyor Pedro Sánchez, president del Govern d’Espanya, davant de 24 banderes d’Espanya i Madrid, la presidenta de Madrid va aparèixer vestida de blanc amb una jaqueta vermell simulant que anava vestida amb la bandera de la Comunitat de Madrid i sent coherent amb el seu discurs de patriotisme espanyol de que “Madrid és Espanya dins d’Espanya”.
Anant més a prop, el passat diumenge 29 de novembre es van celebrar les primàries de Junts per Catalunya, on Laura Borràs s’enfrontava amb l’actual Honorable Senyor, Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat. Malgrat anar tots dos vestits amb el ja esmentat abans clàssic trist vestit del poder, tots dos van portar el pin groc que reclama la llibertat dels presos polítics i exiliats, ella portava una papallona i ell una flor. I com era d’esperar, la papallona es va alimentar de la flor. Aquest és només un petit símbol que va reforçar encara més la victòria i la imatge de Laura Borràs.
I és que necessitem símbols. Jacinda Arden, la primera ministra de Nova Zelanda i la gran revelació política del 2020 en tots els sentits, va assistir a l’apertura del nou parlament vestida amb una capa amb plomes d’origen maori, capa que per cert, ja va portar al Palau de Buckingham en una visita oficial amb la Reina de Regne Unit. Aquesta capa que tradicionalment s’atorga als caps per transmetre poder finalment el que va transmetre va ser empatia i respecte vers les ètnies diferents que viuen a l’illa. I no sembla que sigui només per la foto i guanyar vots, sinó que aquesta imatge és coherent amb el discurs i les accions d’Arden, qui també ha inclòs una ministra d’origen maori al seu gabinet.
Coherència. Coherència entre el discurs i les accions. Coherència entre el discurs i la vestimenta. La coherència és un requisit indispensable en política si un no vol ser criticat. Aquest és el cas de Pablo Iglesias, el qual en arribar al poder ha abandonat la seva imatge d’activista i ha assimilat el vestit tradicional del poder, però no contents amb això, també sembla haver abandonat els principis i el discurs que tenia abans de ser vicepresident, acabant comprant les americanes a Zara després de criticar tant la figura d’Armancio Ortega com un dels grans evasors fiscals del país.
Més fàcil ho va tenir Macron, president de la República Francesa, qui per ser coherent amb el seu missatge de patriotisme i recuperar la glòria i lideratge de França, l’únic que va haver de fer és comprar una mascareta a conjunt amb el seu vestit que incloïa la bandera de França. Bé, no només això. Un petit detall i el més important de tots és que la mascareta estava feta per una petita empresa tèxtil francesa. Una altra manera de fomentar el patriotisme que no només és amb la bandera.
Tot el que deixi espai a una mala interpretació, pot ser un bri d’aire als nostres oponents per atacar. Al final, en política absolutament tot comunica i és imprescindible no deixar escapar cap detall si no es vol desencadenar cap crisi.
