Durant la campanya electoral que ens ve al damunt només sentirem promeses. Algunes més creïbles que d’altres. Cadascú pot treure les seves conclusions. Els que tenen obra de govern van un pas endavant. Poden explicar tot el que han aconseguit. Tota la resta només poder oferir expectatives. Així funciona el sistema democràtic.
La realitat, tanmateix, és òbvia. Europa està en guerra, Alemanya en recessió i estem en plena transició energètica (sense saber massa bé cap a on anem). És a dir, caldrà controlar la despesa pública si és que no es volen augmentar, encara més, els impostos.
Les organitzacions socials ja se la veuen venir, la patacada. Els electors prefereixen rebre un missatge d’optimisme i ser sincerament enganyats. Els serveis públics no podran augmentar, més aviat s’hauran de reduir. Qui sap si amb l’excepció de la seguretat i la defensa…
La població catalana està envellint. Caldran moltes residències públiques. Moltes, moltes. I no hi seran. La gent haurà de buscar solucions imaginatives per vigilar els més grans a un cost assumible. Esperem que no sigui a base de cuidadors estrangers sense papers, com sovint s’ha comentat.
La sanitat, amb més malalties mentals, es tensarà davant l’altíssima demanda dels seus serveis en torns de vint-i-quatre hores. És lògic: ningú pot quedar desatès en un sistema d’assistència universal. Sense cap filtre, el salt de l’atenció primària a l’hospitalària és permanent. I això per a tothom. Les llistes d’espera, per escurçar-se, els hi caldria una quantitat de facultatius que no existeixen ara mateix.
A les escoles, les baixes del personal docent i auxiliar són permanents. La pressió social es canalitza a través dels infants i joves envers uns professionals totalment exposats. En la situació actual, ja estan al límit de les seves possibilitats. Malentesos, angoixa i nervis són una constant. L’atenció a la diversitat encara ho dificulta més. I els passadissos s’omplen de nens que no saben com tractar. El model ha tocat fons i ja no hi ha més invents disponibles.
La pobresa creix sense portar a casa un sou de més de 1.500 euros nets al mes. El cost de la vida, amb la inflació existent tot i controlada, s’endú els ingressos mensuals i cada vegada més els estalvis acumulats amb esforç i perseverança. Fugir de la dinàmica del consum és impossible per viure en societat. A Catalunya els estímuls per gastar són permanents. I així no hi ha manera d’agafar prou cabal per assumir unes mínimes inversions domèstiques.
El sector públic, el qual hauria d’estar especialment protegit tot i que sense privilegis, viu astoradament la manca de directrius clares i l’aplicació contundent del marc reglamentari. Tot són excepcions polítiques o decisions sense meditar. La darrera situació generada entre els empleats de presons és una mostra prou clara. En cas de dubte s’ha d’ajudar i potenciar els que són a la base de la piràmide dels afers públics. En cas contrari, tot trontolla com ja està passant, entre la complexitat dels col·lectius implicats.
Finalment, hi ha les inversions en infraestructures, l’autèntica pedra clau en el funcionament d’una societat moderna. La desinversió en 20.000 milions d’euros anuals que pateix Catalunya situa la nostra convivència en l’extrem de la degradació moral. Per això, sense un nou i radical finançament, o directament amb la independència nacional, no serà possible sortir-nos-en bé.
