Per Joan Safont 

M’agradaria que parlèssim del pròleg d’Espriu transparent: la tertúlia del pare com a punt d’inici de la biografia, com a presentació i com apunts del que serà la vida d’Espriu.

A mi em sembla un pròleg interessant perquè no és en estil biogràfic, sinó que és una narració. És una reconstrucció literària que fixa molt el relat que jo vull fer de l’Espriu. I el relat és aquest, el d’un noi que els 10 anys sap que és superdotat perquè el seu pare l’exhibeix. Això, d’una banda, li dóna un cert aire de superioritat que després amb el temps es barreja amb d’altres coses com la filosofia d’Spengler o l’elitisme de la Universitat Autònoma. I per altra banda, el fa ser molt autoexigent cap als altres i cap a ell mateix. Cap a ell mateix prova una autoexigència més enllà dels límits de l’angoixa, està permanentment angoixat per la recepció de la seva obra i per si la seva obra i el que ell fa està a l’alçada del que els altres i ell mateix han posat damunt seu.

 

Com influeix la figura paterna i la família a Espriu?

He volgut situar la tertúlia amb el pare a Arenys, perquè bona part de l’obra dels personatges i dels escenaris d’Espriu estan trets del que ell sentia en aquestes tertúlies, on no es parlava de coses contemporànies de l’època del pare, sinó que es parlava de coses d’una o dues generacions anteriors, de personatges del segle XIX, que són els que surten a l’obra d’Espriu. D’altra banda, la família d’Espriu forma part de les famílies benestants d’Arenys, no només perquè el seu pare és notari i es guanya molt bé la vida tot i que sempre va menysprear bastant els diners, en tenia molts però no va fer una fortuna. Però a més a més, Arenys, des de meitats del segle XVIII i meitats del XIX és una de les ciutats més riques d’Espanya, la família d’Espriu no era l’única. Hi havia l’home més ric d’Espanya, en Josep Xifré, que va construir un gran hospital a la ciutat. En aquest ambient, hi ha parents d’Espriu que es diu que s’han ajupit al capdavant del Tsar de totes les Russies, o un altre que es va perdre a la conquesta de l’Oest i no se sap què va passar. És a dir, era un món mític de grans personatges que no baixen la testa davant de qualsevol i això explica que Espriu no la baixés davant de Franco que era un titella de Valle-Inclán.

 

El primer llibre d’Espriu es Israel. El món jueu, la Bíblia, fins i tot la càbala, serà un constant en l’obra d’Espriu.

Sí, serà un constant. La Rosa Delor, directora de l’edició crítica de les obres complertes, i que n’és la màxima especialista, diu que ja a Israel, Espriu ja sabia coses de la càbala.  Jo no estic en condicions de desmentir-ho, ara bé, sabés o no sabés coses de la càbala, el és cert que de més gran sí que en sabia i el que sí que va fer a partir d’aleshores de forma progressiva no va ser només adequar tota la seva obra al voltant de la càbala, sinó també l’obra pretèrita, ja que ell anava fent successives revisions. Israel no la va modificar, però com diu el títol, tracta sobre el poble jueu. La meva teoria és que l’interès de l’adolescent Espriu, perquè tenia 15 anys quan ho va escriure, era meitat un interès de les làmines que havia vist de la seva tia, i meitat del que havia llegit de Gabriel Miró, Figuras de la pasión del Señor, i crec que també ja s’insinua aquesta mirada spengleriana. Spengler era un pensador difícil en aquests moments de fer-lo servir, els nazis se’l van fer seu, però Espriu també se’l va fer seu i el que té és molta curiositat de saber com un poble tan petit com el jueu i des d’aquest aire de superioritat familiar, què fan. Què fa aquest país que és com una puça enmig de gegants? Com és que aquest poble de pastors, en el desert, pobre i tribal, se’n surt? Doncs la resposta la troba en la religió.

 

Avancem uns anys fins a la universitat. Abans parlava de l’elitisme universitari de l’Autònoma. A què es refereix? 

No ho dic com una crítica ni com un elogi. A la universitat d’aquell temps hi arribava molt poca gent, però la gent que hi arribava estava molt preparada. A més a més, quan es parla de la Universitat Autònoma, no tota va arribar a ser autònoma. Per autònoma s’entén no només autonomia de finançament, sinó reestructuració radical dels plans d’estudis. De manera que es va acabar amb que els alumnes no anessin a classe i s’anessin només a examinar. Va afectar de ple a la facultat de filosofia i lletres. La reforma republicana de l’educació va consistir en un canvi radical d’estudis i en què molts professors sense oposicions van poder entrar com Carles Riba o Pompeu Fabra, que no havien fet carrera de funcionari universitari, i això creà un ambient molt elitista. Són uns anys d’un gran optimisme republicà, no és la generació del 98 que plora, sinó que la generació del 27 se sent optimista, se sent que porta la república i l’exigència és altíssima. Hi ha els exàmens publicats de l’arxiu de la universitat, que són dels pocs arxius que no es van cremar ni durant la Setmana Tràgica ni durant la Guerra Civil, on hi ha els exàmens d’Espriu i es veu com la intel·ligència estava cotitzada en aquesta universitat. Col·legues d’Espriu com Ignasi Agustí, que ideològicament se separen molt, quan fa les memòries diu que el líder indiscutible era Salvador Espriu. Tots s’ho diuen, que havien llegit més coses de les que nosaltres hem llegit. No només era el líder intel·lectual, sinó que era el que feia més bromes. Tot girava al voltant d’Espriu.

 

Quan arriba a la universitat, té una voluntat de trencar amb el panorama literari?

Sí, el primer dia al patí de lletres, Espriu està envoltat de dos o tres que ja coneixia i els pregunta on són els Jesuïtes, que tenien fama de ser els més ben preparats, perquè vol anar allà a enfrontar-se dialècticament amb ells per demostrar qui és el líder indiscutible i que s’ha acabat el bròquil. Tot això té relació amb el Noucentisme i la Primera Guerra Mundial. A Europa, després de la Primera Guerra Mundial no es pot escriure, canvia tot. El punt de vista de Goethe que els clàssics eren uns senyor posats allà dalt, com de cartró pedra, tot això s’acaba. Fins i tot una certa visió del món clàssic s’acaba. Europa s’ha destruït, la gent ha deixat de confiar en la política, … I a nivell local, Espriu vol matar els pares, que són els noucentistes, els que encara tenen la visió arcàdica, que han fet un bon servei a nivell català, però Espriu és més corrosiu, té un altre plantejament. I això coincideix plenament amb el que estan intentant fer a la literatura castellana, Lorca, Buñuel i Dalí, quan s’inventen Los Putrefactos. Espriu no considerava la literatura espanyola com cap adversari, una de les seves influències és Valle-Inclán, hi ha una conjunció de voler-ho tombar tot. Per exemple, el primer llibre del Doctor Rip d’Espriu, la crònica d’un suïcidi anunciat en que parla del matrimoni, el sexe, els fills i l’Església, és molt corrosiu.

 

Aquesta voluntat de trencar-ho tot però, dura fins la Guerra Civil?

Sí, perquè la guerra ho canvia tot. Espriu ho passa molt malament, perquè com a mínim els que eren republicans, van perdre i se sentien perdedors, van lluitar i van perdre. Però Espriu no se sentia perdedor, se sentia estafat, indignat i emprenyat amb els uns i amb els altres. Pensava que havia estat un desastre i més o menys fins l’any 1946 va seguir convençut que la situació no tenia sortida. Espriu va fer un petit volum de poesia volent dir que això s’ha acabat i es va trobar que els joves universitaris d’aquell moment van pensar que si Espriu havia escrit aquells poemes és que no s’havia acabat, i això va fer que Espriu pensés que potser no s’havia acabat i que potser tenia alguna cosa a dir.

 

A qui es quan neix l’Espriu poeta.

Espriu ja havia escrit poemes abans de la Guerra Civil, ho va publicar el professor Joaquim Molas en un article a Serra d’Or. Sembla ser que el seu gran amic i poeta Rosselló li va dir que es dediqués a la prosa atès que, segons Rosselló, la poesia no era el que millor se li donava. La poesia d’Espriu, com diu Rosa Delor, no està tocada per l’espasa de l’àngel, no té aquella facilitat que tenia Rosselló o Lorca, però quan arriba el fons de les coses hi arriba molt el fons. És molt difícil que Espriu hagués pogut fer poesia amb Rosselló al costat, potser per no fer-li competència, per no fer-li ombra, o potser perquè simplement pensava que Rosselló era millor. Hi ha algun especialista que arriba a dir que no ho vol fer més bé perquè no vol que sigui dit que ha pres el lloc a Rosselló.

 

Com deia, en aquesta relació ell havia d’assumir el paper del prosista, de l’home de la prosa. Però amb la mort de Rosselló i la Guerra Civil, no va poder acabar escrivint la novel·la.

Això de la novel·la és un leitmotiv que persegueix a Espriu des del principi de tot. Espriu com a prosista és indiscutible, fins i tot els que li regategen el mèrit com a poeta, que jo crec que és com si em preguntessis si l’Iniesta és més bo que el Xavi. Hi ha proses de Les roques i el mar, el blau, l’últim llibre que publica, que algun crític diu que és perfecte, per la llengua i perquè porta el lector per on vol. Comença explicant que una ninfa baixa a mirar-se al llac i tu penses que hi haurà una tocada de violins, i acaba parlant de la vida, de la mort i del pas del temps, en quinze ratlles. Espriu té un conte, Tereseta que baixava les escales, que no són més de 5 o 7 folis publicat abans de la Guerra Civil on l’escriptor Llorenç Villalonga, que el llegeix, diu que és la condensació a la qual espira tot novel·lista. Diu que podria ser una novel·la de 1.000 o 2.000 pàgines. Per aquest motiu, gent com Triadú afirmen que és una llàstima que Espriu no hagués refet el conte i l’hagués allargat, ja que de cara a la projecció internacional d’Espriu hagués anat molt més bé. Hi havia aquesta idea que Espriu havia de fer una gran novel·la. De manera que després d’uns de les primeres exhibició privada del text Primera història d’Esther, un dels gran textos teatrals de tota la història teatral de Catalunya, a la sortida, una senyora se li acosta i li diu que ha estat bé però que a veure quan fa una novel·la. I ell mateix ,en les últimes declaracions que fa també diu que farà una novel·la i explica com serà, però ja no té forces per fer-la i no la fa.

 

Abans deia que al 1946 publica Cementiri de Sinera i els joves comencen a llegir-lo i veuen que tot no s’ha acabat, i ell mateix ho veu. Quin efecte provoca en aquests joves?

M’agrada molt que em facis aquesta pregunta perquè sempre pensem que la cosa va tombar als anys 60, quan el catalanisme cultural va guanyar la partida a través del teatre, de la cançó, Salvat, Raimon… Fins aleshores, la cartellera dels teatres de Barcelona era en castellà, això del català era pels Pastorets i poca cosa més. El prestigi era pel teatre i la cançó en llengua castellana i els grans canvis sociològics, culturals i nacionals es produeixen als anys 60. Però si es produeixen als anys 60 és perquè als anys 40 hi ha quatre o sis que diuen que no. Els del grup Ariel. És una revista on es parla ja de l’estranger, de literatura… És una publicació sense permís, on alguns dels membres acaben detinguts, etc. Els joves universitaris que fan Ariel agafen de mentor a Salvador Espriu, i la revista és la que fa que el català no sigui quelcom regional ni desaparegui malgrat Franco.

 

Parlem de la relació d’Espriu amb Carles Riba

El que s’ha de tenir en compte és que els escriptors no són gent diferent a un empresari o una altra cosa. Els agrada ser reconeguts i sense públic no fan res, aleshores en una situació tancada on no hi ha plataformes, les picabaralles personals augmenten. Són virulentes. Hi ha egos i vanitat i punts de vista molt diferents sobre moltes qüestions. Carles Riba és el representant d’una línia, la del Noucentisme, que Espriu no només no hi combrega sinó que hi combat, no en vol saber res. El que passa que tot això també canvia quan, el 1939, Riba és el que salva els mots. Se’n va i després torna, de manera que Espriu, als anys 60, fa una carta on diu que els de l’exili no toquin el nas perquè qui ho salvat són els que s’han quedat, com en Carles Riba. Però això no significa que tinguin una bona relació… Més tard, quan publica La pell de brau, pocs mesos després que morís Riba, diu que aquest llibre no hauria agradat a Carles Riba, per raons estètiques i de fons. La cosa singular d’Espriu és que és líder durant l’etapa universitària, és líder a la generació catalanista de la revista Ariel, i una vegada mort Carles Riba, quan el mestratge de Riba és substituïda per la ideologia marxista que entra a Catalunya i Espanya, resulta que Espriu publica La pell de brau i hi torna a ser. Més que mai. Tot l’aparell intel·lectual del partit comunista l’eleva a la categoria de poeta nacional o quasi, entre d’altres coses perquè el partit comunista preconitza l’entesa i la reconciliació i és el que Espriu havia escrit no només a La pell de brau, sinó també molt abans a Antígona.

 

La pell de brau acaba sent una obra utilitzada i reutilitzada?

Sí, però ara és molt fàcil dir-ho. Jo tinc ara 65 anys però a mi els versos de La pell de brau o d’altres, em van fer perdre la por, canviar les coses… Espriu ja li agradava que això fos així, la prova és que Raimón diu que els poemes més compromesos que va musicar li enviava l’Espriu. Tot el que per Espriu fos i servís per salvar la llengua, i, per ell, llengua i poble anaven junts, estava disposat a acceptar-ho.

 

I d’aquí que Espriu hagi acabat esdevenint un símbol?

Això és un problema perquè els símbols estan allà i no els llegeixes. El centenari d’Espriu ens pot ajudar a donar una visió més polièdrica, veure que la fascinació d’Espriu és com el joc de nines russes, que n’obres una i en surt una altra. Per exemple, tota la branca gnòstica que hi ha a La pell de brau està descoberta pel doctor Carles Miralles, L’any Espriu hauria de servir per redescobrir-lo, no només quedar-se l’Espriu polític. L’obra d’Espriu és com un llibre immens, la pàgina política ha estat molt oberta entre d’altres coses perquè quan Jordi Pujol va estar a la presó, el llibre La pell de brau va ser molt important per ell. Però per exemple, els catòlics fa ben poc van fer un Congrés i no sé perquè no hi ha hagut Espriu, perquè Espriu, des del punt de vista filosòfic, religiós i teològic, en pots començar a donar voltes i no acabar.

 

Quina és la visió d’Espriu sobre la Transició? Ell viu fins el 86 i per ell, que torni el seu món ideal de la seva joventut, és part de la seva lluita.

Ell ajuda a crear el terreny de joc que surt a Catalunya després del Franquisme. Hi ajuda amb una idea que no és òbvia, que llengua i poble és una única cosa. Una cosa que no és òbvia, ja que molta gent pensa que la llengua és un instrument i s’ha de respectar. Però ell diu que la llengua no és un instrument i hi ha una polèmica on alguns no entenen que si ell coneix el castellà tan bé, no hi escrigui. Esperen que vagi un dia a l’Ateneo de Madrid i que el puguin conèixer… No sé si és en bona fe o una trampa, però en tot cas Espriu no hi cau. Espriu també escriu una carta on es pregunta si no seran tan tramposos de generalitzar les autonomies, i que si per solucionar un problema, no en crearan 17!

 

Tres persones que ajuden a popularitzar Espriu són Ricard Salvat, Raimon i Maria Aurèlia Capmany.

Espriu tenia amb Ricard Salvat, Maria Aurèlia i Raimon un deute de gratitud. L’havien situat a un nivell de popularitat inimaginable l’any 46 i això ho fa Salvat i Raimon. Salvat ho fa a través del teatre, ha estat a Alemanya i quan torna d’un dels seus viatges ho fa amb la bona nova de Bertolt Brecht sota el braç. Tot això coincideix amb el canvi generacional i bona part de la literatura d’Espriu és anti-psicològica i grotesca, i això afavoreix aquest distanciament de Brecht. Hi ha diferències amb el realisme ètic de Brecht, però en canvi, el que és cert és que una adaptació que en fa Salvat dels pressupòsits del realisme ètic aplicats a l’obra d’Espriu, dóna uns resultats increïbles com Primera història d’Esther. La nostra generació l’anàvem a veure i ens sortíem transformats, potser no enteníem la meitat de les coses però ens n’adonàvem que eren uns cabrons, que ens havien enganyat, que això del català sí que era una cosa seriosa. A la meva generació ja no ens deien que no el parléssim, però sí que ens deien que no valia la pena i en canvi, veient Espriu t’interpel·lava directament sobre les coses. I no només això, tant Primera història d’Esther com Ronda de mort a Sinera és una renovació a nivell espanyol del teatre. Aquesta última s’estrena a Madrid i Fraga assisteix a l’estrena, propiciant un reconeixement a les lenguas regionales. L’obra rep molt bones crítiques a Madrid.

Pel que fa Raimon, és un noi que estudia amb beca perquè no li paguen els estudis. Com diu ell, és de classe subalterna. Era realment pobre i un bon estudiant. Ell cantava fora d’hores i a partir d’aquí es va tornar en un dels màxim popularitzadors dels poemes d’Espriu. El primer que va musicar van ser les Cançons de la roda del temps, i quan li va ensenyar a Espriu es va quedar realment encantat. A partir d’aquí comença una relació molt intensa, Espriu fins i tot diu que Raimon hauria estat el fill que li hagués agradat tenir. S’entenen molt bé.

 

Finalment la Maria Aurèlia n’ha sigut biògrafa.

Espriu era un creador, jo crec que la Maria Aurèlia, sense deixar de ser una creadora, era sobretot una assagista, una intel·lectual que pensava molt les coses. Per exemple, amb tota la picabaralla d’Espriu amb Castellet hi ha la influència de Maria Aurèlia. Maria Aurèlia serà la companya lleial d’Espriu, reconeixia la potència intel·lectual d’Espriu. Ell hi podrà confiar sempre.