Es llegeix sovint a molts comentaris sobre la situació política del nostre país, que dintre de la legalitat espanyola és impossible solucionar els nostres problemes, i que aquella s’ha de substituir per una legitimitat democràtica catalana, vingui aquesta d’un referèndum o d’una declaració unilateral d’independència ( o millor encara, de les dues coses conjuntament). És a dir, sembla que s’atribueix a les dues paraules significats diferents. I com que aquesta diferència no és pas un assumpte d’un limitat interés académic, sinó que pot ser l’espinada de l’evolució dels esdeveniments en els mesos propers, seria bo d’afermar-la bé per tal que no ens la faci trontolla ningú.
Com a escriptor (ni que ho sigui en mesura modestíssima) m’he acostumat a anar molt en compte en l’ús dels mots i a no emprar-los alegrement amb el perill de desvirtuar el sentit d’allò que hom vol dir. I en aquest cas encara més, per tal com es fan servir de fonament per a argumentacions sobiranistes. Com que no sóc jurista ni expert en dret de cap mena, jo, com molts altres ciutadans, per tal de precisar conceptes només tinc dues eines: el diccionari i el sentit comú (en la mesura que en tingui cadascú). Al diccionari em trobo que els dos mots són gairebé sinònims. Legalitat: règim o sistema polític establert per una llei fonamental de l’estat; principi de legalitat: principi segons el qual tot acte jurídic dels òrgans de l’estat ha de ser sotmès a les lleis anteriors. Legitimitat: conforma a les lleis o al dret.
Des d’aquest punt de vista, doncs, la diferenciació dels dos mots és simplement retòrica, però inexacte. Igualment podem dir, doncs, que cal substituir la legalitat espanyola per una de nova catalana, fonamentada clarament en la voluntat del poble i refrendada per un acte de govern propi que li doni vigència. O podem dir també que un sistema legal només és també legítim per a aquell grup humà que se’n sent representat i el troba útil per a la seva vida col·lectiva. Qui no sols no se’n senti representat, sinó que se’n senti greument perjudicat, té plenament el dret de rebutjar-lo i de substituir-lo per un de propi, adequat a les necessitats del grup perjudicat. És l’essència del dret d’autodeterminació, considaret com un dret ainalienable dels pobles, tant per les Nacions Unides, com per les declaracions de la Unió Europea i dels seus tribunals.
Posats ja a remenar mots i conceptes, podríem dir també que (des del nostre punt de vista; no des de l’espanyol, és clar) hi ha un principi acceptat arreu quan s#aplica a persones naturals, però que igualment (amb altres noms) pot aplicar-se a grups nacionals: el de legítima defensa. El diccionari el defineix com: “Defensa necessària per a repel·lir una agressió injusta, mitjançant un acte que lesiona els bens jurídics de l’agressor”. Hi escau, si tenim en compte que Espanya considera Catalunya com un ´”bé jurídic” seu (conquerit i “atado y bien atado”), i nosaltres volem treure-li de les mans. Això voldria dir, com és la intendió dels comentaris que cito al principi, que la constitució espanyola segueix sent legal a tot l’estat, peró que degut a la seva aplicació unilateral i restrictiva de cara als altres pobles de l’estat, ha perdut, per aquests, tota legitimitat. No cal dir que aquesta interpretació será rabiosament atacada des de Madrid i des de les seves clavegueres que intentaran de donar-hi un caràcter d’absurditat. Això però no li restará autenticitat.
A un passatge de la Bíblia hom pot llegir-hi unes paraules de Crist: “I els deia: el dissabte ha estat fet per l’home i no l’home per al dissabte” (Mc. 2, 27). El dissabte, el sabbat jueu, podia així ser legal, però no legítim si es convertia en una imposició arbitrària. Podríem parafrassejar-ho, doncs, i dir que les constitucions (sí, inclos l’espanyola!) s’han fet per als homes i no els homes per a les constitucions. I si una part dels homes no les vuen com a paraigües protector sinó com a instrument aliè i perjudicial, l’ha de poder substituir per un altre d’útil i propi.
Tornant al principi, podríem dir que potser els nostres filòlegs s’haurien de rumiar l’acceptació d’una possible nova acepció normativa que reguli aquesta diferenciació. Legalitat, com a sistema de lleis establertes; legitimitat com a mesura de la seva validesa en tant que aquell sistema sigui acceptat o no per aquells que són objecte de la seva aplicació. Només es tracta d’acceptar una nova significació, sorgida d’una necessitat pràctica. No es tracta, és clar, de fer com la Real Academia de la Lengua Española que canvia el sentit de les paraules (com nació i nacionalitat) segons els hi convé als governs espanyols.
