Finalment, com als millors westerns, l’independentisme s’ha trobat cara a cara amb el seu principal enemic, però en lloc de fer-ho en un carrer desert i polsegós ha estat davant d’un mirall. Perquè cada dia està més clar que el veritable enemic de l’independentisme no és l’unionisme, és el propi independentisme.
L’unionisme espanyol és un rival poderós perquè té al darrera un estat, un estat que, a més, es passa la separació de poders per l’arc del triomf (o més aviat pel Valle de los Caídos) i pot jugar tan brut com vulgui sense veure ni tan sols una targeta groga (per aquests paratges el VAR encara és un somni humit), però té un problema gros: té males cartes a la mà. Si una de les dues parts que s’enfronten només vol votar i l’altra només vol impedir-ho, és bastant evident quina de les dues no pot guanyar sense fer trampes; no hi ha arguments per negar recurrentment un dret tan bàsic, o de fet només n’hi ha un que no s’aguanta per enlloc (fora d’Espanya, esclar): la Constitució no ho permet. Se’ls veu massa el llautó i a poc a poc la resta d’estats, a contracor, hauran de deixar de banda la cantarella de “això és un assumpte intern”, si volen mantenir l’aparença democràtica d’aquest tros de món. És qüestió de temps, i de no equivocar-se més del necessari mentrestant.
Perquè la manca arguments no és necessàriament un problema per a un estat; s’acostuma a compensar amb la manca d’escrúpols i avall va. Però per fer-ho ‘sin que se note el cuidado’ cal recórrer a la intel·ligència, i per recórrer-hi cal que n’hi hagi, i aquí sí que l’estat espanyol té un problema seriós. Els governants i aspirants a governants espanyols d’aquest segle han demostrat un nivell d’astúcia i estratègia política tan miserable que fan que en Baldrick, l’inseparable conseller —per dir-ho d’alguna manera— de l’Escurçó Negre, sembli Churchill. I això ha fet volar l’independentisme, obligant-lo pràcticament a sortir del cau minoritari on s’arraulia i portant-lo a tocar de la majoria absoluta.
Però tota aquesta ajuda desinteressada de l’unionisme espanyol no servirà per res si aquí no deixem de barallar-nos d’una puta vegada. Ja em perdonaran l’exabrupte, però no estem per retornar favors i l’espectacle que ens estan oferint els dos partits que encapçalen l’independentisme és indecent.
ERC sempre ha estat un partit imprevisible, però és que ara ja no hi ha qui els entengui. L’estratègia de Junqueras de deixar-se empresonar no s’ha demostrat gaire encertada i quan poc després Marta Rovira va optar per l’exili va semblar un intent de corregir l’errada; però Rovira ha desaparegut i ha deixat el partit escapçat, pendent de les facècies de Rufián a Twitter i de les andanades verbals a Madrid de Tardà, que deu ser el custodi de les reserves de ratafia del president Torra. L’única consigna que semblen tenir clara és fer tot el contrari del que faci el PDeCat, encara que això vulgui dir fer el mateix que feia abans el PDeCat, quan es deia CiU i no era independentista.
A l’altre costat del ring, el PDeCat —o el que en queda— tampoc està per tirar coets, tret que apuntin cap a Marta Pascal. La crida de Puigdemont té una voluntat de fer foc nou que estaria bé si no estiguéssim tots rostits. A més, no cal oblidar —per molt que ho pretenguin— que Puigdemont és tan responsable de l’èxit del 1-O com de la gestió miserable que el govern en va fer després i que va culminar en els nyaps del 26 i 27 d’octubre. Ell era el president i per tant el màxim culpable dels nyaps d’octubre que algun dia algú ens haurà d’explicar com si fóssim adults.
Dels tercers en discòrdia —mai millor dit—, la CUP, no en puc dir gaire res perquè no sé on són, ni si encara hi són.
Un dels aforismes atribuïts erròniament a Einstein —si Einstein hagués dit tot el que se suposa que va dir, encara estaríem esperant la teoria de la relativitat— afirma que és una bogeria fer sempre el mateix i esperar resultats diferents. Doncs nosaltres devem estar ben bojos, perquè Espanya porta segles fent exactament el mateix, escanyar-nos, i nosaltres responem invariablement igual: barallant-nos. No sé fins on arribarà la proposta de primàries de Graupera que ha rebut el suport massiu de l’ANC; la fusta il·lustrada dels seus impulsors és evident, ara cal esperar que no apareguin vetes imprevistes de despotisme. En qualsevol cas ja hem vist què podem esperar del sistema de partits, així que qualsevol canvi que suposi deixar de estampar-nos eternament contra el mateix mur serà benvingut.
