Sempre s’ha dit allò de “qui té un bon amic, té bon abric” i, si a sobre l’amic té contactes, serà d’aquells abrics de pell exclusius. Resulta que durant anys pagues religiosament la matrícula i les taxes de la carrera que vols exercir, que assoleixes uns mèrits i unes qualificacions immillorables, surts preparat per exercir i posar en pràctica tots els coneixements adquirits, vas tot cofoi amb el teu títol a la mà amb la tinta encara fresca, però en intentar col·locar-te… “però tu qui ets?, de part de qui vens?, qui et recomana?, ets conegut d’ algú?”. Sorprès d’aquesta actitud, com si la teva formació amb resultants excel·lents no fos suficient per demostrar la teva vàlua, deambules desesperat per despatxos de la universitat del que han estat els teus professors durant anys per mendicar una carta de recomanació. I, certament, la maleïda carta costa més d’assolir que la carrera, el màster i el doctorat junts, tot i els magnífics resultats que obtingueres, tot i una actitud irreprotxable, sembla que no són condicions suficients per fer-se amb un d’aquests credencials. És possible que aquest panorama acabi desenvolupant una mena de “mercat negre” de cartes de recomanació, com ja l’hi ha d’exàmens robats, de respostes de tests, etc. Quan per fi, a canvi de milers de favors acadèmics, et signen una carta de recomanació, arribes amb el títol i amb la carta al lloc de treball i et diuen el famós “ho valorarem i ja et trucarem”. Al sortir, topes amb un amic de la universitat, que encara està acabant la carrera, perquè al pobre noi doncs “li costa posar-s’hi”, de fet, el que li costa és posar el seu cul a la cadira de classe, en comptes d’anar a la cafeteria. Però bé, ell està allà, i hi treballa. Sense títol. Sense qualificacions excel·lents. Sense carta de recomanació. Sense cap mèrit: però hi treballa. Et convida a passar al seu “despatx”, perquè té despatx! I tot i no ser dels més grans de la planta, déu n’hi do. Sense gaires contemplacions li preguntes com ho ha fet per treballar en aquest lloc de prestigi i llavors et diu “és que el meu amic, aquell que vaig conèixer a la cafeteria de la universitat, és el fill de…”. La resposta t’alleuja, perquè estaves començant a sentir-te com un autèntic imbècil per haver perdut sis anys de la teva vida estudiant i el problema es que havies errat en el mètode d’estudi, ho havies enfocat malament, descuidant la part fonamental de fer amics a la cafeteria.
Abatut, tornes a la teva facultat, no per melancolia, sinó per anar a la cafeteria, perquè potser, amb sort, trobes algun amic amb “contactes” que et pugui col·locar a la empresa del pare, o millor encara, trobes un amic que ja té la seva pròpia empresa i amb un parell de magdalenes et vens com a bon candidat per treballar-hi. Amb aquests pensaments llences a la paperera el títol i la carta de recomanació, que tant t’han fet suar i t’asseus en una taula plena de gent. Intentes encetar una conversa amb el noi del costat: “et conec de res?”—maleïts contactes. Em disculpo i continuo amb el meu cafè i les meves magdalenes. No tinc gana i detesto el cafè, però em cal una feina. En prenc un xarrup i continc una ganyota de fàstic, faig una mossegada a la magdalena amb trossets de xocolata per treure’m el mal gust de la boca—i del cos. De sobte, arriba una noia que porta uns papers amb el logotip d’una empresa, tenen pinta de ser informes, segur que treballa a les oficines…la he de captivar i, com es diu als toros, “entro a matar”. Ella sembla fascinada amb la meva desimboltura, no em treu els ulls de sobre, la bombardejo a estímuls mentre em mira molt fixament. Li parlo d’un munt de coses: de les meves habilitats, de les meves aspiracions, m’estic anunciant com a producte estrella, sóc una “ganga”, ir-re-sis-ti-BLE! Llavors amb un to de veu molt suau em diu “perdona, tens un tros de xocolata entre les dents”. Somric, no m’avergonyeixo, i, ara! perquè això vol dir que em té confiança, que som amics! i ja se sap: qui té un bon amic…té un lloc de treball assegurat.
