Ara que tot s’atura i tot s’escampa, que la por ens abraça i el virus i la corona s’han donat la mà perquè siguin un únic tema del que parlar, a mi em centrifuga el cervell a més revolucions per minut que mai. La incertesa s’ha vestit de gran dama i passeja altiva per les cases de tot el món. La mirem amb ulls incrèduls: això no pot ser veritat. Som els protagonistes d’una pel·lícula surrealista o, potser, encara pitjor, de terror.
I jo que no paro ni disparo em poso a pensar en la meva vida. En el que he fet fins ara i en el que vull fer. Soc presa fàcil dels moments transcendents. I me n’adono que sé poca cosa o potser molta, és que no ho sé. Que soc fàcil i difícil alhora i que visc en la meva particular contradicció.
Soc la funcionària que detesta la burocràcia. La mare lloca que vol que els seus fills volin sols. La amiga fidel que ho dona tot i la mala amiga que no ha sabut estar en alguns moments, això també. La filla preocupada i la que és capaç d’estar deu dies de viatge sense trucar al pare. L’amant esbojarrada que no vol continuar l’aventura perquè té pànic a fer-se mal. La nena que balla i crida i canta i que es queda quieta, molt quieta, arraulida en el sofà durant hores quan se sent perduda i no sap cap on tirar. La dona dura que s’esmicola en mil bocins quan li han trencat el cor. La malcarada que demana amb educació que li passis el tovalló, si us plau. La desconfiada que confia en què tot arribarà. La inconscient que aposta per la vida, malgrat tot. La que es baralla i es reconcilia. La que parla sense parar i no deixa acabar les converses i, en canvi, calla el que de veritat hauria de dir. La que vol escriure sense filtres però la paralitza el full en blanc. La que viu històries autèntiques pensant que són succedanis. La que riu quan sap que plorar li aniria molt millor.
I aprenc, cada dia una miqueta més, a estimar-me. A entendre que no soc ni millor ni pitjor. Que simplement soc jo.
Continuaré estenent llaços que no estrenyin i continuaré mirant la vida amb ulls de foc.
