Esglaons que s’amunteguen en un cercle interminable, que pugen i s’enfilen cap el meu cel particular. O potser el meu infern? Graons que no fa massa temps pujava de pressa i corrents, de dos en dos i de tres en tres.
Beneïda inconsciència que fas de motor.
M’aturo.
Prenc un descans.
Em repenjo a la barana i miro avall. Voldria atrapar el temps que ja és fugit, recuperar algun dels seus moments i sacsejar-los, capgirar-los, redreçar-los per fer-los diferents.
Caramel i sucre. Plomes i vellut.
Continuo amunt: primer un peu, després un altre.
Sense presses.
Miro endavant.
