No he anat a la manifestació per la independència de Catalunya. El meu cor era allà, com deia el president Mas, però a la meva edat m’aterren les aglomeracions urbanes, em fa por que el meu cor no pugui aguantar tanta emoció i també que els meus peus no aguantin hores encallats en una camí sense sortida momentànea,

He sortit a passejar per Moià, on passo l’estiu. Els carrers eren buits. Les meves passes trencaven un silenci impressionant i les senyeres i les estel.lades adornaven balcons i finestres.

M’he apropat al monument de Rafel Casanova que al matí, al seu poble natal, havia estat homenatjat amb una ofrena floral. Una rams descansaven als seus peus però jo he enyorat aquells anys en que el nostre “Rafalet” (així se l’anomena al poble on va nèixer, Moià) es trobava envoltat de grans figures de la política, des del Molt Honorable Jordi Pujol a alguns consellers que venien, cada any, per donar autèntica dimensió política i institucional a la festa.

Crec que Moià ha estat ignorat com a lloc de referència en la biografia i record de Casanova. Es parla de Barcelona on va lliurar l’última batalla o Sant Boi de Llobregat on va morir. El seu  poble de naixement però es menystingut.

La manifestació de l’Onze de Setembre va ésser modèlica, un èxit pel poble català, i exemple de civisme. Ni un sol incident entre una multitud d’un milió i mig de persones es dóna poques vegades. La gent hi anava empesa per l’il.lusió, pel sentiment i per sobre tot per l’esperança. Gent gran, nens, families, joves ens fan sentir orgullos d’aquest poble català civilitzat que sent el crit del seu cor i avança tranquil pels camins de la llibertat.

Mentre es pon el sol, m’he quedat, al bellmig de la petita plaça de Moià on s’aixeca el seu monument, envoltat avui de flors, mirant la figura d’en Casanova, quiet i silenciós, com ha estat durant masa anys, i m’he imaginat, amb forces renovades, que em deia, somrient, que aquesta vegada si que guanyarem.