Darrerament (i també aquí, al nostre MD) més d’un comentarista ha recriminat l’actuació d’alguns dels nostres polítics a Madrid i ha tornat a veure l’espectre del peix al cove planant sobre nosaltres, o l’existència de motius inconfessables, incompatibles amb una puresa d’actuació que ara creuen poder exigir dels nostres representants. Estic ben lluny de voler atacar ara aquestes opinions emeses per gent, el patriotisme i la intel·ligència de la majoria de la qual queda fora de tot dubte. I si em permeto de dissentir-ne, ho faig des de la consciència que puc ser jo qui s’equivoca. Però aquest és un perill que correm tots i més en un temps en el que la rapidesa dels esdeveniments gairebé no ens deixa marge per reflexionar com caldria.
A on vaig a parar amb tots aquests preliminars? Senzillament a no confondre la tàctica amb l’estratègia. Amb la tàctica es poden cometre alguns errors, que després són rectificables. Amb l’estratègia no se’n pot cometre cap, si no es volen perdre irremeiablement bous i esquelles. Si en Junqueras es reuneix a Madrid amb qui sigui i els estira uns diners als que Catalunya té dret completament, no es tracta de que vagi a pidolar res amb mentalitat de súbdit, sinó (mentre l’estat de coses actual segueixi vigent) a reclamar uns drets que només se’ns concedeixen amb comptagotes. I si pot semblar que els diputats del PDC venen al seu vot per un plat de llenties, jo em pregunto per què haurien de renunciar tàcticament al plat, si l’estratègia segueix intacta? És sobradament coneguda la frase de Churchill que, comentant la seva aliança amb la Unió Soviètica, va dir que si per guanyar la guerra contra Hitler s’hagués d’aliar amb el diable ho faria sense vacil·lacions. El cas és diferent, no cal dir-ho. I si per alguna qüestió es presenta a Madrid recurs davant del TC, encara que a Barcelona diguem que ja no li reconeixem cap autoritat, és el mateix cas. Si gent nostra creu poder obtenir avantatges tàctics sense posar en perill l’estratègia, puc considerar-ho discutible, però no reprovable. No cal insistir altra vegada en com és de difícil i de complexa la feina de separar-se dels nostres veïns de ponent, per capir que qualsevol avantatge obtenible cal aprofitar-lo, ni que des de fora pugui semblar un pas dubtós.
L’estratègia funciona, segueix endavant i precisament no fa gaire que sembla que ja hem arribat al “punt sense retorn”, el punt en el que els nostres representants han passat el Rubicó parlamentari i els hi caldrà més que mai el suport massiu del poble enfront de l’enravenxinament dels poders de l’estat. I, per mi, mentre l’estratègia segueixi impertorbable pel camí que la majoria del poble desitja, crec que és perdre el temps entestar-se a recriminar possibles errors tàctics (sobretot si se’n desconeix el motiu real).
Pel que fa a la meva humil persona, he decidit de no voler ser més savi del que em pertoca, de confiar en tot el que estan fent el nostre govern i el nostre Parlament que, sense fer grans escarafalls ni fer cridar cada passet pel nunci, fan feina de debò que és la que més nerviosos posa als manaires de Madrid. I com deia fa poc a “El Món” Jordi Cabré, en el seu article “Desconnexió” del 28 de juliol, -que subscric cent per cent- “per a desmentir el pessimisme crònic de diversos articulistes o piuladors contaminats d’una desconfiança quasi patològica”: “Qui vulgui tenir la raó ja la hi reconeixerem… Tenen la raó, i la torre d’ivori les millors teories, i segurament les frases més brillants. Però deixin fer la feina. Deixin, vull dir, acabar la feina”.
