Amb la cal·ligrafia de lletra gran, d’una nena que està aprenent a viure, la Nati Parareda ens explica, amb la veu de la innocència, els records de la infantesa que l’han marcada.
LLETRES
Aquest relat ha sortit gràcies a la meva molt estimada amiga Meritxell. Ella, com és costum, sol escriure unes frases molt mesurades i boniques. L’altre dia, en una d’elles, va posar la paraula “lletres” que a mi em va portar de dret a l’època de quan anava a l’escola de les “Hermanas Dominicas” de Roda de Ter. I per raons que ara explicaré, és on vaig agafar el costum de fer la lletra tan gran.
Dels 7 als 15 anys, va ser una etapa de la meva vida molt important i divertida. Nena moguda, no calla mai, però bé, també he de dir que com que m’agradava anar a l’escola i ho passava bé, era bona estudiant. A l’escola, recordo que quan entraves, hi havia un corredor molt llarg sense cap finestra, però ben il·luminat… amb unes capelletes de Verges a cada cantó i, al final, una sala gran tota de color blanc, que des d’allà anaves a la classe que et tocava. Per allà hi passava tothom. A les parets hi havia els “quadres d’honor”. En el quadre d’honor estaven posades les fotografies i les targetes, amb el nom de les alumnes més aplicades de cada classe. Aquella època, a més de les assignatures normals com: matemàtiques, ciències, ortografia, religió, etc., hi havia les de: “conducta, aseo, urbanidad y puntualidad”. El quadre d’honor, estava muntat d’una manera que deien que era per motivar l’estudi. L’alumna que de totes les assignatures tingués una mitjana de 9 o de 10 en les notes, anava al quadre d’honor amb la seva fotografia. La que tenia també una mitjana de 9 o de 10 en les notes, només en les assignatures normals (traient les quatre diguem… diferents) anava amb una targeta amb el seu nom. Cosa complicada, perquè la conducta la puntuaven per no parlar, ni a la classe ni en els passadissos. Imagineu-vos el meu problema, ja que només vaig aconseguir anar- hi amb targeta. Però a mi ja m’estava bé!!! L’hermana Asunción Suárez Cienfuegos, va pensar que això s’hauria d’arreglar i va tenir una idea esplèndida: Volia que jo pogués anar al quadre d’honor amb fotografia. No em digueu el perquè. De veritat que soc molt conscient que no ho mereixia. Com que els pupitres eren de dues persones, em va posar al costat la nena més callada de tota de classe. Recordo no haver-li sentit mai la veu si no era per dir la lliçó. Però… com podeu imaginar allò no va funcionar. Pobra nena!!! Deuria estar reprimida, perquè al meu costat no parava de parlar en tot el dia. Aquella nena va tardar a tornar al quadre d’honor amb fotografia. L’hermana, com sempre, em va donar la culpa a mi. I és clar, la va treure ràpidament del meu costat. He de reconèixer que segur que tenia una mica de raó, ja que després de tornar al seu lloc, aquella nena va anar al quadre d’honor amb fotografia una altra vegada. Només puc dir que, amb un perfil com el meu, era impossible que de les 9 a les 12 i de les 15 a les 18:30, el meu comportament agradés a tothom, i menys a les monges. Eren massa hores sense poder obrir la boca. El problema gros venia a la tarda, de 15 a 16:30 tocava labors! i de 17 a 18:30 tocava estudiar en silenci, l’hora de “vetlla”, que es deia. Tot això era complicadíssim. I ara ve l’explicació, del perquè faig la lletra tan gran:
Les “hermanas”, amb el seu bon criteri… cada vegada que et trobaven parlant quan elles consideraven que no tocava, et posaven el càstig que era conegut i temut per tothom:” FER 20 PLANES DE CÒPIA”. Jo ja tenia una llibreta que servia només per a aquest fet. Era un continu! Però és clar, l’idea era anar tan de pressa com podies, ja que ho havies de fer quan tothom ja marxava a casa. Recordo que et feien anar a dalt, al seu pis, les classes ja estaven tancades. Era una sala petitona, que de veritat que no sé si era pitjor el càstig de les planes de còpies o veure aquells retrats per tot arreu tan fúnebres. Era ben bé una sala expressa per tenir por. Bé, com he dit, havies de procurar marxar d’allà tan de pressa com poguessis. Com més grossa era la lletra millor. Omplies més planes en menys estona. Normal no!? Quan acabaves, havies de tocar una campana i venia la “hermana”. Es mirava les planes que havies fet, això sí, les contava una per una, però estic segura que no es mirava el que deien, doncs no era res copiat, sinó inventat. Et mirava i amb veu solemne deia:” pots marxar i que no es repeteixi”. Un petó a l’hàbit i cap a casa corrents. Arribaves a casa tard. El primer que havies de fer era explicar què havia passat. Ja hi posaves imaginació… però sempre tenia raó la “hermana”. Us prometo que mai no vaig sentir ni una paraula de consol per part dels meus pares. El pare, que era més irònic que la mare, em deia amb una mirada una mica burleta: “mira, aprendràs a escriure més de pressa i bé, això et pot anar bé per a la vida”. Sempre he cregut que li feia gràcia la meva situació de pena. Doncs… ja podeu veure el resultat. Per escriure aquest relat a mà, he necessitat vuit fulls de paper mida foli. Ah!!! i sense repetir cap punt dues vegades. Podeu opinar lliurement… Meritxell, veus com una senzilla paraula ( “LLETRES”) has fet que recordés el perquè de la meva manera d’escriure. Moltíssimes Gràcies!!!
Nati Parareda Font
