[Lluny del brogit del món – Thomas Hardy. Viena Edicions. Traducció de Xavier Pàmies]
“Jo sempre dic: ‘Déu hi faci més que nosaltres’ abans de fer res, des del moment que em llevo fins al moment que me’n vaig a dormir”. No hi ha res més humà que el reconeixement de la pròpia debilitat. Ho saben els qui viuen al camp de Wessex; lluny del brogit del món. La vulnerabilitat humana és ben coneguda a les enormes cases de camp angleses, on el temps s’alenteix i harmonitza amb l’entorn. El paisatge, com l’humor dels camperols, cedeix dòcil als canvis estacionals: s’enfosqueix a l’hivern i esclata a l’estiu. Marías diu que Hardy és l’últim novel·lista britànic del segle XIX i el primer gran poeta anglès del XX, per això la seva obra té un regust de fin de siècle que la converteix en un tros de clàssic, d’aquells que expliquen un món que s’acaba. Wessex és rural però no bucòlic, són les últimes glòries d’una societat que s’organitza en senyors, capatassos i servents.
La Bathsheba Everdene, “més dimoni redimit que àngel impur”, té vint anys i una cara massa bonica quan hereta una immensa casa de camp. Innocent i de bon cor però molt independent, decideix no casar-se per evitar els problemes domèstics de la convivència i prefereix dur la casa tota sola. Com que és hàbil i enginyosa, se’n surt sense gaire maldecaps i viu tranquil·la dirigint la finca com el més expert dels ramaders. Però no triguen a arribar pretendents. La volen fer seva un honrat i espavilat pagès i un senyor tan distingit com avorrit. Ella els rebutja amablement perquè no li agraden prou i no s’imagina compartint llit amb ningú. La sort li somriu i la finca prospera cada dia millor.
Fins que apareixen els brillants ulls blaus del sergent Troy, i quan ell somreia “segur que el diable devia somriure també des d’una escletxa de la Gehenna”. Després d’una pugna entre la consciència i els impulsos, la Bathsheba es deixa enlluernar per la falsedat del sergent. Cau sota els enganys d’aquest incapaç d’estimar i s’abandona als seus braços. El que havia estat sort esdevé desgràcia i tot va de mal en pitjor, perquè “la decisió d’evitar un mal no s’acostuma a prendre fins que el mal està tan avançat que evitar-lo deixa de ser possible”. Perquè entenguem la moral de la història i que això del mal no és cap broma, Hardy fa la vida de la Bathsheba ben miserable a partir d’aquest error, i la lleugeresa d’un plaer efímer l’acompanya fins a la fi dels seus dies.
Lluny del brogit del món no hi ha relativistes. S’hi nota, entre els pallers i les ovelles, la presència corpòria del bé i del mal. Qui la fa la paga, lluny del brogit del món. Hardy, amb el pessimisme habitual, composa una lliçó de justícia divina, una lliçó d’humilitat. Som víctimes de “les cegues circumstàncies”, deia l’anglès. Per això la Bathsheba, que coneix els perills d’allunyar-se del bé, s’abandona al càstig quan reconeix que ha caigut al mal, perquè serà inútil intentar excusar-se. Perquè és vulnerable i sap que “Déu hi farà més que nosaltres”, ja que nosaltres en sabem ben poc. Hardy tanca una època i ho fa advertint dels nous perills que ja veia venir de les grans ciutats i la nova societat moderna: l’abandó de totes les certeses. Potser aquesta és l’última novel·la moralista del XIX, perquè sota el sol de Wessex i les grans extensions de blat s’hi troba al descobert la veritat de cada cosa.
