Una vegada hi havia un lloc preciós situat cap a dalt a la dreta tocant al mar, amb boscos verds i muntanyes altes, en el qual vivia des de feia molts segles una comunitat d’abelles treballadores. Les abelles es dedicaven dia rere dia des del principi dels temps a fabricar mel que guardaven per alimentar-se i que també oferien a qui els en volgués comprar. Era una mel de molt bona qualitat i molt apreciada arreu.
Però les abelletes tenien un problema. En el regne veí, molt més gran que el de les abelles, hi havia un os gros i pelut que cada cop que li donava la gana s’acostava per allà i s’emportava quasi tota la mel de les pobres abelles. Les abelles estaven molt tristes perquè això ja feia molts anys que passava. Temps enrere els seus besavis i els seus avis ja havien mirat de convèncer a l’os perquè els fes un tracte més just, però aquest no havia volgut escoltar-les mai.
Un dia, però, el president de totes les abelles, que ja feia temps que havien destronat l’abella reina i s’havien constituït en República, va decidir que ja n’hi havia prou i va demanar a l’os de parlar amb ell.
—Què vols, abella? —li va preguntar l’os amb la seva veu rogallosa i posat fatxenda.
—Mira os, per què us emporteu la nostra mel sense pagar-la i sense donar-nos-en res a canvi?
—Doncs perquè sempre ha estat així i sempre ha de ser igual. Nosaltres som els vostres amos.
—Però vosaltres no treballeu pas!
—Treballar? I això què és? Nosaltres a l’estiu ens dediquem a jugar i a agafar la vostra mel i a l’hivern ens dediquem a dormir.
—No és just el que feu, os! Si no us emportéssiu quasi tota la mel, nosaltres viuríem una mica millor i vosaltres en tindríeu de sobres. Per què en voleu tanta, de mel?
—És que en el meu regne hi ha molts mes ossos com jo i ells també en volen, de mel. La mel que no ens mengem la venem i amb els diners que en traiem, ens dediquem a fer coses.
—Coses? Quines coses?
—Doncs mira: aeroports, trens d’alta velocitat, grans edificis, carreteres…
—I per que ho voleu això vosaltres els ossos, si no ho feu servir per a res?
—No ho sé, la veritat. Però fa bonic.
—Hem d’arribar a un acord, perquè nosaltres ja no podem aguantar mes així. Mira, què et sembla si et donem només la meitat de la mel i…
—No! Què dius, ara? Ni parlar-ne!
—Bé, doncs potser ens podríeu pagar una mica per la mel que us emporteu.
—No em facis riure… Pagar nosaltres per una cosa que podem agafar de franc?
—I si tal vegada…?
—NO!
—Però és que potser…
—NO,NO i NO!
Llavors el president, que era una abella raonable però que tampoc tenia una paciència infinita, li va dir a l’os:
—Doncs la propera vegada que vingueu no deixarem que us emporteu la mel.
—Pobres de vosaltres! Vidrem amb insecticides i us matarem a totes.
—Ah, sí? I llavors qui fabricarà la mel?
L’os es va quedar callat sense saber quina resposta donar.
I, segons sembla, avui dia encara continua sense dir res.
I ja ho sabeu nens i nenes: conte contat, conte acabat.
