Nou anys, la matinada del 19 d’agost de 2012, nou anys fa que ens vas deixar pare i més present que mai et tinc amb mi, sé que hi ets, noto, intueixo la teva presència, la teva eterna cara de bona persona somrient, de bon jan…
Podíem haver tingut els nostres malentesos, disputes, no posar-nos d’acord, tots hem estat joves, adolescents, amb diferents opinions i punts de vista però eres tu, el meu pare, el meu referent i com et trobo a faltar i el que arribaria a donar ara només per tenir-te davant meu, veure’t somriure, com em miraves i sentir la teva abraçada i el teu petó a la meva galta, sentir-me estimat i protegit, sense haver de patir per res, sabent que estàs tu, el que arribaria a donar ara mateix per tenir tot això, pare.
Tot i que sé que hi ets, que estàs sempre i ja us podeu imaginar que escric això amb llàgrimes als ulls, no hi ha altra manera i així em passa sempre quan estem en aquesta data, però és que t’estimo molt pare, amb la mateixa força que fa nou anys, que sempre, en els meus cinquanta anys de vida, res ha canviat, només que tu no hi ets i les ganes d’abraçar-te s’acumulen any darrera any.
M’entendreu perfectament si també us ha passat, fins que no t’hi trobes, no ho valores, fas el cor fort però el que donaríem tots per tornar a tenir entre nosaltres una persona estimada que ens ha deixat. Pare, Pitu com et deien, dedicat a tu!
Messi, entenc Messi, ell també plorava i va ser de tot cor, no en dubto perquè s’estima el club i imagino no creia que el final fos aquest i d’aquesta manera. No en dubteu per molt que ara el veieu a París i el veieu riure. Jo també dubtava d’ell fins aquell moment però així era, s’ha acabat, a vegades no saps ben bé com ha passat però s’acaba, has de fer el cor fort i seguir però res és dolent perquè segur que la seva marxa, la marxa del millor jugador del món deixa unes carències però també obre portes a altres estils de joc, a gent jove, a gent que estava a l’ombra d’aquesta gran figura… Sempre cal ser positiu, mirar endavant i viure el moment, aprofitar la oportunitat abans que el temps passi, que de cop ja no hi som i això si és per sempre i sense tornada enrere. Oi, pare?
Al pare li agradava el futbol, la seva malaltia no li va permetre poder gaudir d’en Messi però com el recordo tots els diumenges amb la ràdio de mà escoltant els partits, com el recordo a l’estiu amb la seva samarreta blanca de propaganda de Nivea tota suada passant el motocultor, i quants aparells d’aquests de ràdio van acabar destruïts sota el seu pas tots destrossats descuidats per tu allí sota els arbres… Un crack eres, pare!
Al final et vam regalar un any pel teu aniversari un petit aparell de ràdio, molt lleuger d’un groc ben llampant amb auriculars i que feliç et va fer poder portar-lo a sobre. El problema era per nosaltres que, llavors, t’havíem de sentir cantar i no eres conscient de com cridaves i que, com a cantant, poca carrera hauries fet. Potser ara plou menys perquè tu no hi ets i no cantes!
De fet, recordo com em vas regalar una pilota de futbol quan vaig fer sis anys i els partidets que fèiem allí a la plaça del mas amb els arbres d’improvisades porteries i com a casa els diumenges nit no podíem triar canal, de fet només en teníem tres a principis dels vuitanta però amb ho futbolero i catalanista que eres, fàcil estava la tria del que tocava veure, ja us ho podeu imaginar.
Pare, nou anys ja sense tu però sempre ben present i el teu record, la teva presència, el que vas deixar en nosaltres està més viu i actiu que mai. T’estimo!
