Causa una certa perplexitat que els sectors de l’unionisme més abocats a la propaganda exclamin dia sí i dia també, “ja, i després, què?”, donant a entendre que l’emancipació nacional és un camí ple d’incerteses i obviant que amb la subjugació actual som al caire d’un precipici. Passen per alt, a més, que durant els darrers anys s’ha publicat una autèntica allau de llibres amb xifres i projeccions de futur que marquen un camí d’ortodòxia econòmica als governants. En altres paraules: no es pot confondre la pròpia ignorància amb la suposada manca de disseny d’un futur més engrescador. Com Àustria o Dinamarca s’inscriu en aquest espai de llibres amb propostes, ja que els autors consideren inútil tornar a redactar un enèsim memorial de greuges.
Val a dir que el llibre està escrit amb un esforç pedagògic notable per apropar el lector mitjà a qüestions d’economia referents a la construcció del futur Estat Català. Així doncs, l’obra presenta les dificultats de lectura esperables en un volum d’economia divulgativa, derivades del rigor, la condensació, l’abundància de dades i la profussió de tecnicismes.
Un aclariment previ que cal fer és que el títol del llibre és una referència a Artur Mas, que el 30 de maig de 2013 va dir que s’imaginava una Catalunya futura “com Àustria o Dinamarca”. Durant l’etapa més dubitativa de CiU, un dia havíem de ser Massachussets i un altre, Puerto Rico. (La qual cosa, diguem de passada, va tenir un cost electoral, afegit al de l’informe fals de la UDEF, la imatge messiànica dels cartells del candidat i el llast d’Unió.) Amb aquest “com Àustria o Dinamarca”, finalment, van quedar clars els referents de l’imaginari convergent per a un Estat català.
Guinjoan, Cuadras i Puig analitzen els països com Àustria o Dinamarca (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Països Baixos, Suècia i Suïssa: CAD) i els comparen amb Catalunya. La tria d’aquests països com a mirall no és arbitrària, ja que tots presenten característiques comunes. En primer lloc, una demografia semblant a la catalana. En segon lloc, que són pròspers. En tercer lloc, que tenen economies competitives i modernes, amb bona ocupació que crea prosperitat. En quart i darrer lloc, una distribució igualitària de la renda que els cohesiona. Portugal i Grècia queden fora dels CAD perquè no serveixen com a models.
L’assaig aborda en vint capítols els assumptes cabdals per a la construcció d’un estat: pensions, policia, jutges i exèrcit, igualtat social, atur, tipus d’ocupació, tecnologia, salut, educació, protecció social, funcionaris, ferrocarrils, ports, carreteres, preu d’Internet, aeroports, energia i recursos ambientals. Pertot hi sura una idea força de la independència com a eina: no és garantia de res, però és una oportunitat en molts àmbits amb la qual s’acaben les excuses.
Cada capítol s’estructura de manera idèntica: comença per un diagnòstic d’aquell camp, es proposen millores quantificades i es clou amb un resum del capítol. Per posar només un exemple: policia, jutges i exèrcit. Actualment la despesa en aquests conceptes és de 2.300 MEUR i hauria de passar a ser de 4.250 MEUR. Pel que fa a la policia, n’hi ha massa comparada amb els països CAD. Caldria assumir les competències de la guàrdia civil i de la policia nacional (+250 MEUR) i afegir-hi un servei d’informació (+100 MEUR). Quant a la justícia, caldrien 200 MEUR suplementaris, ja que la justícia és el doble de lenta que als països CAD (400 dies per resoldre casos no criminals). D’altra banda, com que l’administració pública seria més eficaç, es generarien menys conflictes susceptibles d’acabar als tribunals. La proposta és augmentar el nombre de jutges (+250) i reduir els treballadors de l’administració de justícia. Quant a les forces armades, n’hi hauria prou amb un exèrcit de 23.000 efectius, que representaria un cost de 1.400 MEUR.
Val a dir que ‘Com Àustria o Dinamarca’ fa un èmfasi especial en la paraula gestió, fins i tot més que en la paraula inversió. I no només pel context actual d’estretor econòmica, sinó perquè la millora de l’eficiència és vital, ja que no tot s’arregla abocant-hi més recursos. Els autors exemplifiquen aquesta tesi amb una referència no explícita però fàcilment reconeixible (p. 187) a la proposta de Ramon Tremosa, en qüestió d’aeroports, relativa a la necessitat de construir al Prat una tercera pista. Segons els autors del llibre, seria menys costós desviar una part del trànsit turístic del Prat a Reus i Girona.
Finalment, vull acabar aquesta ressenya amb un parell de notes que vaig prendre de la presentació de l’obra a Martorell. La primera és sobre la fal·làcia del “naixeríem endeutats”. Xavier Cuadras és ben clar respecte d’això: ja ho estem. Dintre de l’Estat espanyol, el llast del deute ja el tenim. En cas de secessió hauríem d’assumir el de les corporacions locals, el de la Generalitat i la part estatal del deute, en cas de separació amistosa. (Com sovint recorda Sala-i-Martin, el deute espanyol està subscrit a nom del Reino de España.) La segona té a veure amb la “viabilitat”. Seria Catalunya viable? Segons Mas-Colell, “això no es podria discutir”. Serà més o menys pròspera, fora o dintre de l’euro… Però no són viables tots els Estats del món, es diguin República Centreafricana, Afganistan, Àustria o Dinamarca?
Guinjoan, M.; Cuadras, X.; Puig, M. ‘Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possibl‘. Barcelona, Pòrtic, 2013. 222 p. 15,50 €
