Un del llibres d’economia que ha fet més forrolla en els darrers mesos és ‘El capital en el segle XXI‘, de l’economista francès Thomas Piketty. Sobretot a partir de la publicació en anglès. Sembla que l’original francès, publicat fa més d’un any, va passar més desapercebut.
La tesi principal del llibre, que ja l’havia exposat en obres anteriors, seria la del constant creixement de les desigualtats econòmiques en el món com un fet inherent al sistema capitalista. Intenta avalar aquesta tesi amb nombroses dades que farceixen una obra força voluminosa.
Piketty ha estat assessor del Partit Socialista francès i d’alguns dels seus principals dirigents i és el pare intel·lectual de les propostes sobre impostos sobre les grans fortunes i sobre l’herència. Precisament una de les seves tesis és la de l’herència i la transmissió familiar com un dels mecanisme bàsic de la desigualtat, negant així el caràcter meritocràtic del sistema capitalista. Precisament el capítol 11 del llibre es titula ‘Mèrit i herència en el llarg termini’.
El passat 18 de maig, Xavier Sala-i-Martin va fer en el seu blog una extensa crítica a l’obre de Piketty. Son moltes les qüestions polèmiques tractades que depassen l’espai i la voluntat d’aquest comentari –i també la meva competència en la matèria-, però voldria fixar-me en un aspecte en concret, precisament aquest de la transmissió per herència familiar de la desigualtat.
Diu Sala-i-Martin: “que la riqueza de la cienmillonésima parte de los más rico de la población aumente no confirma de ninguna manera la existencia de dinastías que se pasen el capital de padres a hijos. Y es que las familias que formaban parte de los más ricos en 1987 no son las mismas que las familias más ricas de 2013”.El mateix Sala-i-Martin, en el seu llibre “Economia liberal para no economistes i no liberals” (2001), ja havia fet la comparació entre els més rics el 1915 i els del 2000. Cap del cognoms del 1915 es mantenia el 2000.
El professor català advertia que altra cosa passaria si la llista es fes en països europeus. Aquí és on volia arribar. Tinc la sensació, sembla que no hi ha prou estudis per comprovar-ho, que l’estat espanyol estaria a anys llum del que passa a la llista Forbes. Aquí els cognoms, any rere any, sempre serien els mateixos i, a més, repetits a totes les llistes: fortunes familiars, consells d’administració i càrrecs polítics. Malauradament la situació a Catalunya no seria tant diferent de l’espanyola com voldríem.
Conclusió: el capitalisme a escala global potser encara pot mantenir la promesa meritocràtica, però en el nostre context més immediat segueix pesant l’oligarquia de sempre.
