naufragi

Avui, quan he sortit del metro corrent perquè arribava tard a una reunió important a l’Imperial College, m’he trobat aquell noi que un dia va ser alumne meu, en Richie. Ara hi penso poc en aquell temps d’abans de començar a fer investigació a la universitat. Però durant tres anys de la meva vida allò ho va ser tot per mi. Havia acabat el doctorat i, malgrat que tenia un bon currículum, no trobava cap centre on poder fer recerca. Per tant, com que havia estat fent classes particulars i sabia que ensenyar m’agradava, vaig posar-me en contacte amb quatre o cinc escoles. De seguida em van agafar per a fer classes de matemàtiques a un col·legi públic del complicat barri de Seven Sisters, al nord de Londres.

Carregat d’il·lusió em vaig posar a preparar les classes. Volia fer-ho tot de manera innovadora; diferent. Volia que els alumnes aprenguessin el màxim i gaudissin de les classes. Vaig agafar la matèria i la vaig començar a rebregar, purgant-la de tota futilitat i excés; deixant-ne sols el pinyol nu. Els detalls s’haurien de sacrificar per tal de centrar-se en el mètode i arribar a la majoria d’alumnes.

En un espetec de passió, se’m va acudir que faria equips on els alumnes, per un costat col·laborarien entre ells en una espècie d’entrenaments, i per l’altre competirien en equips en unes lliguetes matemàtiques que havien de ser la mar de divertides, o com a mínim a mi m’ho va semblar. La gràcia era que cada grup era heterogeni, de manera que els alumnes més bons havien d’ajudar els que més els costava.

El meu entusiasme fregava el fanatisme religiós quan, al cap de quatre dies, vaig entreveure que allò seria un desastre. El mètode tenia la curiosa capacitat de fer aigües pertot arreu. No només els grups es barallaven entre ells en una guerra fratricida, sinó que els alumnes més ganduls escampaven el vici arreu. A més, durant els entrenaments hivernaven, mentre que en competició enfollien. Alguns es van queixar, ben ofesos, que el temari no els quedava clar. Altres, ploriquejaven errívols pels racons anhelant una moixaina distreta. Tot plegat generava tristor de veure.

Fúnebre, vaig acceptar que el mètode no funcionava. Així, mentre el vaixell s’enfonsava, em vaig dedicar a espiar a d’altres professors com un depravat. Durant dies, vaig analitzar, minuciós, les seves conductes; resseguint les seves coreografies. Fascinat, vaig estudiar les diverses maneres de fer. Alguns professors es feien amics dels alumnes, produint bons resultats al principi però confusió més endavant. D’altres, a la manera clàssica, es limitaven a escridassar i esporuguir els alumnes, en una decreixent eficàcia. Fins i tot vaig veure algun col·lega emprant el vell truc de fer llàstima per mantenir la classe en letargia. Potser el que em va impressionar més fou el cas d’un professor que, ombrívol, guiava la classe vers el caos. Tampoc me n’oblido de les arts d’un professor de filosofia que mantenia la pau a través d’un pèrfid quid pro quo.

De tota aquella informació recollida només en vaig treure que cadascú feia el que podia. Així doncs vaig deixar d’obsessionar-me pel mètode i em vaig dedicar a la cosa tradicional, pensant que així podria millorar el control d’aula, però res més lluny de la realitat. Els alumnes no suportaven el mètode antic; havien provat les dolces mels del progrés i no volien tornar a la cova. Un altre cop vaig tocar fons, malmès.

Embogit, vaig rebrotar d’entre les cendres. En les fosques nits, taciturn i extàtic, engendrava metodologies i sistemes educatius tan sofisticats i complexes que comprenien la totalitat del coneixement. Res quedava a l’atzar, hi havia normes i processos pedagògics per a tot. Quan no era ludificació, era aprendre a aprendre o la cançó de Ruffini. El sistema era tan complicat que ningú era capaç de recordar-lo, ni entendre’l. Mai sabíem del tot si estàvem fent allò que tocava i menys quina relació tenia allò amb la matèria. Em passava l’estona consultant la programació per saber què havia de dir. L’ambient a l’aula era pitjor que mai i m’havien perdut completament el respecte. Ferit de mort, vaig aprofitar el daltabaix per plegar. Al cap de poc ja treballava a un centre de recerca.

Avui doncs, en veure en Richie m’han vingut al cap aquells tres anys de maldecaps i malsons. M’ha tornat amb força la sensació d’inutilitat i incertesa. El neguit de no haver-los pogut ajudar m’abrasava fins que l’he vist allà, sumant bitllets amb fruïció. Després, s’ha tret una paperina de la butxaca i l’ha donat a un individu. En Richie s’ha fet camell. I he pensat: al final li ha servit.