Créiem que li havíem guanyat la partida a Google. Créiem que exercint el nostre dret a l’oblit no tornaríem a estar inclosos en les seues cerques. Però en el segle XX, David no li guanya a Goliat.

Fa cinc anys, allà pel 2014, vam aconseguir el dret a l’oblit gràcies a una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Això volia dir que si exercies aquest dret a Google es suprimiren els enllaços a webs on estaven les teues dades.

Aquesta sentència va ser en part gràcies a un litigi entre Google i l’Agència Espanyola de protecció de dades que va concloure en una consulta a l’alt tribunal que deriva en la derrota momentània del cercador.

Ara, el mateix tribunal i aquesta setmana, en concret el 24 de setembre, ha establert una frontera. Un límit a eixe dret a l’oblit.

Tenim dret a l’oblit només dins del territori de la UE. Aquesta sentència implica que el cercador només està obligat a retirar els enllaços en les versions dels diferents països que pertanyen a la Unió Europea. Tu vas a Paris i obres una finestra amb Google.fr, introdueixes el teu nom i no apareixerà res, però si vas a Califòrnia… ahí està tot.

Per què aquest límit al nostre dret a l’oblit? Doncs perquè hi ha dos drets que es confronten.

El dret de la persona a què no hi haja dades d’aquesta més enllà d’un temps determinat o que siguen només seues, i el dret dels i de les internautes que tenen interés en aquesta informació.

És evident que ara mateix tots estem pensant en el que trobaríem en posar el nostre nom al cercador, però hem de pensar en eixos polítics, cantants, pedòfils, assetjadors, delinqüents i famosos que volen fer desaparéixer tot el que hi ha sobre ells, fer-se una rentada de cara i que no hi haja hemeroteca (o almenys un cercador que t’ajude a arribar a la informació en segons).

Tot i això encara hem d’agrair que el model de protecció de dades europeu siga el més proteccionista amb els usuaris dels que hi ha al món. Gràcies al Reglament europeu de protecció de dades garanteix que el tractament de dades personals es farà si existeix una base legal per tractar-los amb el coneixement del titular i de qui els tracta.

No ocorre el mateix a la Xina, en el que els usuaris/afectats no saben quines són les dades recopilades, ni qui és qui les ha recollit, ni quines són les normes que regulen eixe tractament de dades. No existeix un registre públic que garantisca res. A més hi ha un projecte per implementar en 2020 pel qual es faran llistes ‘negres’ amb les dades arreplegades i aquelles persones que no es porten ‘bé’ amb el govern no podran accedir a segons que serveis que ofereixen les administracions.

Ni a l’altre costat del món. Perquè des de fa 3 dies tornem a estar exposats a les cerques de l’empresa estatunidenca des de fora del territori europeu. Allí no tenim dret a l’oblit, allí som una mercaderia més. Al cap i a la fi el negoci del segle XXI són les dades que vendre al millor postor perquè el capitalisme continue funcionant en un nou entorn, el digital.

I si l’equip legislador de cada país o zona estratègica no posa unes fronteres, haurem de ser nosaltres els que ens rebel·lem contra aquesta manera de tindre’ns arxivats.