Un dels problemes més greus que arrossega la política catalana -que en aquest aspecte, és extraordinàriament similar a la política espanyola- és la manca mecanismes de control democràtic. En altres paraules: la ciutadania i els electors tenen enormes dificultats per poder fiscalitzar l’activitat dels seus representants. En defensa del país podem dir que gràcies a una societat civil prou activa, tant a través de les associacions com d’unes bullents xarxes socials, el grau de control democràtic és una mica superior a la resta de l’Estat. Ara bé, remarco: això és gràcies al país, i malgrat les seves institucions.

El descontrol democràtic català comprèn totes les esferes de de la política. Per una banda el funcionament dels partits, que és completament opac fins i tot vers la seva pròpia militància. Així, hi ha autèntica al·lèrgia a la pluralitat de candidatures i als processos de primàries; congressos amb baixíssimes participacions; propostes úniques presentades només per ser ratificades i, després, també incomplertes; etc.

En quant a la política purament parlamentària tenim elements prou coneguts per la ciutadania com el sistema de llistes tancades –o el que és el mateix: llistes escollides de forma autoritària per la direcció del partit-; la inexistència de presentació territorial de cap mena; inexistència de vot lliure per part dels diputats; o els pactes per repartir-se institucions i càrrecs de presumpte control parlamentari.

En quant a l’administració catalana, que és segurament l’element més complex dels esmentats fins ara, ens trobem que la falta de control i fiscalització l’ha convertida en un ens totalment desnortat, amb altíssimes cotes d’ineficàcia. L’Arnau Rius, en aquest article, justament denunciava la manca de cap indicador de rendiment a la nostra administració.

El control democràtic és, bàsicament, un sistema de relació entre la ciutadania i els seus governants o administradors: quan no existeix control, no existeix relació. I quan no existeix relació, senzillament els dos col·lectius passen a estar totalment desconnectats entre ells. La famosa fractura o descontentament amb la política és això. És una situació on la classe política, i la classe dirigent administrativa, tenen més en comú entre ells -encara que sobre el paper representin ideologies diferents- que amb la ciutadania que diuen representar. Som en un punt en què, lamentablement, és possible que un diputat independentista tingui més interessos compartits amb un diputat del PSC, que amb els seus electors.

Aquest sistema no només és incompatible amb qualsevol qualitat democràtica, sinó que comporta greus conseqüències materials. Perquè la política i l’administració entren en una dinàmica circular, orientada a servir-se només a si mateixes, derivant tot plegat en un bloqueig polític: cap sector social no pot fer girar el país en cap direcció –la que sigui- atès que la cadena de poder queda curtcircuitada pel propi sistema. És un embut on les ideologies i els projectes de país queden aturats d’entrada, i substituits per les dinàmiques de partit.

Per això, la instauració de sistemes de control democràtic no és un eslogan, ni és una qüestió estètica o de politiqueig: és una mesura que repercutirà directament sobre la notra qualitat de vida. Que els polítics i dirigents de l’administració catalana hagin de ser escollits en llibertat, després respondre a la ciutadania quan calgui, i finalment ser cessats quan mostrin incompetència o deslleialtat, seria una autèntica revolució.