Per Enrique Cárdenas i Ana Cortés

Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) tornarà a liderar la llista d’ERC per a les eleccions del 10-N. En aquesta entrevista Rufián ens explica com encaren aquesta campanya després de la sentència del Procés i de les mobilitzacions a Catalunya. A banda de repetir el triomf electoral a Catalunya, ERC encara aquestes eleccions amb tres objectius: una llei d’amnistia, l’autodeterminació per mitjà d’un referèndum i ser un obstacle entre el PSOE i els partits de dretes.

-Fa dues setmanes de la sentència del judici del Procés. Com et sents i com s’ha viscut el clima al teu voltant?
-Com qualsevol demòcrata. Més enllà del que digui la maquinària del fang, als carrers de Barcelona s’ha manifestat gent que no és independentista, que mai ho serà, fins i tot gent que mai ens votarà, però que considera que és una autèntica salvatjada ficar gairebé un segle de presó a 9 persones per un referèndum. Evidentment, també hi ha un component personal molt important: alguns d’ells són amics, amigues, companys i companyes. Sobretot s’ha viscut com un fracàs de la política, com una venjança de l’Estat. Convé retornar un conflicte polític a la política i estem obligats a solucionar això en una taula de diàleg i de negociació.

«Ells van sentenciar el 14 d’octubre i el 10 de novembre sentenciarà el poble de Catalunya com sempre ha fet: votant»

Com afronta ERC aquesta campanya electoral?
Amb l’actitud, amb el missatge, amb el posicionament que vam tenir durant les investidures, tant la de juliol com la fallida de setembre. Crec que -humilment- desemmascarem al PSOE. Ells ens van voler tenir o ens esperaven en el sac del bloqueig, de la no política, de Vox, de PP, de Ciutadans, fins i tot de la indignació amb el bloqueig d’Iglesias i no ens va tenir. L’acte de generositat i de responsabilitat que va fer el republicanisme català crec que va ser històric. A nosaltres ens va votar un milió de persones el 28 d’abril, quatre-centes mil més que fa uns anys, bàsicament perquè parlàvem de diàleg, de concòrdia, de mesura, de política, de retornar un conflicte polític a la política. Nosaltres vam ser coherents i això va ajudar a desemmascarar al PSOE, que es va descol·locar i va optar per la via més dolenta. Al final, el PSOE, sempre que pot triar, tria la pitjor opció. En aquest cas és PP o Ciutadans. Les interpel·lacions de Sánchez en la investidura a Casado i Rivera eren vergonyants, eren contradictòries, perquè es presentava a les eleccions amb la promesa de parar a la dreta i el primer que va fer és demanar el vot a la dreta; no té cap mena de sentit. Crec que això va ser gràcies a l’actitud que vam tenir. Per això, aquesta campanya l’encarem com l’únic obstacle -i no és un eslògan electoral, és pura demoscòpia- entre PSOE i Ciutadans o entre PSOE i PP o en definitiva entre el PSOE i la dreta o el 155. Si el PSOE pot triar, triarà aquesta opció, que és la pitjor i la més nociva -no solament pels independentistes, sinó per a qualsevol- perquè al final va d’aplicar, o no aplicar, mesures molt reaccionàries en l’àmbit econòmic, social, civil, etc. Si Catalunya envia el missatge al món que ERC, l’independentisme, torna a guanyar, serà molt positiu, i si continuen amenaçant-nos i pegant a la nostra gent, ens tindran al davant i si aposten per la política, ens tindran en una taula de diàleg i de negociació. Al final ells van sentenciar el 14 d’octubre i ara, el 10 de novembre, ha de sentenciar el poble de Catalunya, com sempre ha fet, que és votant.

Les enquestes li van bé a ERC. Creus que pot afectar de manera negativa el que vas viure en finalitzar una manifestació, el “Botifler”?
-Primer, jo tinc un cap i amic anomenat Oriol Junqueras que s’enfada molt si parlem d’enquestes, ho tenim prohibit. Ni quan ens va bé ni quan ens va malament. Respecte a l’altra pregunta, ho vaig dir una hora després: hi ha gent que aguanta molt més cada dia en els seus treballs i jo ho he viscut -com la meva generació-, no és gens extraordinari. Si m’escolten a mi, en condicions molt millors, plorar o queixar-me perquè em xiulen en una manifestació, la gent em dirà “escolta, vine amb mi un dia i aguanta al meu cap”. Va amb el càrrec. Forma part de la responsabilitat com a polític dir coses que de vegades a segons qui no li agrada dir. Ens hem d’aïllar de segons quin rebombori, de xarxes socials. Si tu obres Twitter, ERC traurà 3 diputats i la CUP 155. Ens hem d’aïllar i fer un discurs de denúncia de la violència de la BRIMO, que és un problema històric de la policia catalana. Hi ha imatges intolerables, el furgó que va atropellar al noi de Tarragona (que no el mata de miracle) fins als nazis de rialles amb els Mossos d’Esquadra per Barcelona, però també evidentment nosaltres hem d’assenyalar aquells que amb un còctel molotov han regalat imatges de violència que no ens representen en cap cas, i no em refereixo a la joventut que està sortint amb pancartes en defenses dels drets socials i civils sinó evidentment un altre tipus d’imatges. És la nostra responsabilitat. A més, el meu cognom és Rufián i això ja et dóna una pell una mica més dura.

«Nosaltres tenim dues propostes polítiques molt concretes que esperen contrapropostes polítiques, esperen dialogar-ho amb persones civilitzades i no amenaces ni silencis còmplices»

-Quins són els vostres objectius en la campanya cap al 10-N?
Nosaltres tenim dues propostes polítiques molt concretes que, com a propostes polítiques, esperen contrapropostes polítiques, esperen dialogar-ho amb persones civilitzades i no amenaces ni silencis còmplices. Una és una llei d’amnistia que netegi el tauler com va passar el 1977, hi ha possibilitats de fer-ho. Portem oferint un consens programàtic a la resta de formacions polítiques catalanes, catalanistes, sobiranistes, des del PSC fins a les CUP, passant per nosaltres i per Convergència i, evidentment, la part dels Comuns, per a intentar que el màxim de diputats catalans vagi amb aquesta llei d’amnistia com ja es va fer en 1977 que, si va amnistiar assassins i feixistes, com no fer-ho ara amb demòcrates? És una proposta, no és una condició, no és una línia vermella, no és una soga al coll. I dos: una cosa que hem defensat els últims 88 anys, que és l’autodeterminació de Catalunya, un referèndum d’autodeterminació. Entenem que és una proposta que aglutina entre el 78 i 84% de la població de Catalunya, entenem que, en democràcia, els conflictes polítics s’articulen mitjançant urnes, no mitjançant pals. El que esperem són contrapropostes a això. I després, com un obstacle, intentar condicionar al PSOE, com a partit de govern, que en un moment donat es pugui asseure en una taula de diàleg, de negociació, perquè al final això acaba així: deixant de costat el discurs i el llenguatge més “testosterònic“.

-Des de la comunicació política estudiem la transformació de Gabriel Rufián de ser el nen rebel al nen responsable que demana diàleg i concòrdia. Com has viscut tu aquest canvi? Veurem un altre rol de Gabriel Rufián aviat?
-Hi ha una frase que vaig escoltar fa uns dies i em va agradar molt i faig meva: “Prefereixo tenir males hemeroteques que deixar de ser útil”. Primer, hi ha un aspecte d’evolució personal lògica. L’esquerra ha de dubtar constantment de tot; la dreta és monolítica, granítica, té dos, tres, quatre posicionaments i d’aquí no surten. Al final, quan ets conservador entens que hi ha coses que s’han de conservar, per això nosaltres no som conservadors, perquè creiem que la realitat és nefasta en molts sentits, provoca moltíssima desigualtat. Crec que és bo que un polític evolucioni. Segon: hem de tenir clar que ens enfrontem a maquinàries mediàtiques bestials en contra, i jo vaig donar massa excuses per a parlar de les formes i no del fons. En la meva innocència, quan vaig arribar al Congrés vaig pensar que s’anava a parlar del missatge de la samarreta i no de la talla de la samarreta i es parlava de la talla de la samarreta, del color de les cortines, de com portava el bigoti Aznar aquell dia… de tot menys del que dius. Has d’intentar adaptar-te. Després, com a portaveu, el rol canvia respecte a portaveu adjunt. Com a portaveu adjunt pràcticament ets un més i com a portaveu, evidentment també, però recau sobre tu el pes del grup parlamentari que a més és el més important en l’àmbit català. Sobretot, cal intentar fer útils els 15 diputats que teníem o els que tindrem i no aïllar-los. Si jo faig segons quines coses els aïllaré. Com sempre acabo dient, aquell qui pensi que deixaré de ser dur enfront de no sé qui, que em porti a Villarejo o a Florentino Pérez un dia al Congrés i llavors serem bastant intensos.

«Interpel·lem al votant socialista catalanista que se li regira l’estómac cada vegada que escolta a Iceta o Borrell dir que aquesta gent ha de complir fins a l’últim dia o que les hòsties de la policia estan ben donades»

Sabem que ets fanàtic de Back to the Future. Si poguessis fer servir el DeLorean i tornar a aquests moments on la República estaria llesta en 18 mesos, què et diries a tu mateix? En què va fallar l’anàlisi d’ERC? Faries una cosa diferent en aquest viatge al passat?
És bo i és sa, però crec que l’independentisme, el republicanisme català, és el procés polític més flagel·lat, auto flagel·lat, de la història. Nosaltres tenim un alt nivell d’autocrítica i, constantment ho reconeixem, hi ha coses que no vam fer bé, però per l’altra part mai arriba aquesta autocrítica. No he escoltat a cap polític, ni tan sols a gent de Podemos, fer cap mena d’autocrítica, és curiós. Faig meva una frase de Carme Forcadell en una entrevista que li van fer fa poc, que va dir alguna cosa així com “ens va faltar empatia”, “pequem d’innocència”. Crec que no es va saber calibrar adequadament la situació. Ens vam deixar emportar molt per l’emocionalitat. Hi ha una frase que nosaltres vam estar repetint en els últims mesos que va començar a dir Joan Tardà -i evidentment, Joan Tardà va sempre 6 mesos per davant de tots-, que és que no es pot imposar o fer la República contra el 50% de la població; igual que tampoc es pot imposar l’autonomia contra el 50% de la població. Llavors, nosaltres com a partit polític fem aquesta reflexió i advoquem per arribar a més gent d’Hospitalet, de Cornellà, de Castelldefels, de Sabadell, de Terrassa, de Santa Coloma… Contra l’Hospitalet no es pot fer la independència, agradi més o agradi menys. Llavors aquest és el camí i els resultats ens avalen. Nosaltres hem guanyat l’últim cicle electoral amb aquest discurs que em sembla bastant responsable. Aquesta és la via que ens demana la gent que està en la presó.

Feies referència a les declaracions de Carme Forcadell sobre la falta d’empatia que es va tenir. Aquests dies també hi ha persones no independentistes que han vist les vies de trànsit tancades, el rodalies… També sents empatia per aquestes persones que aquestes setmanes han hagut d’arribar tard a treballar?
-És perillós perquè al final el dret de protesta, el dret de manifestació, són drets intrínsecs a l’acord constitucional, a la sacrosanta Constitució; forma part de l’ADN, de l’ABC de qualsevol democràcia plena. No hi ha hagut cap manifestació ni protesta en la història de la humanitat, cívica i pacífica, que no hagi comportat algun tipus d’incomoditat a la gent. Vaig fer aquesta reflexió fa unes setmanes quan va començar a sonar allò del Tsunami Democràtic i vaig dir, bé, igual la solució no és impedir-li la lliure circulació a la gent quan va a la feina. Dit això, cal tenir moltíssima cura per a no acabar criminalitzant el dret a protesta, a manifestació, que és el que vol segons qui. Les últimes protestes que van ser victorioses, Gamonal a Burgos, el Taxi a la Castellana. Totes van generar problemes però és que has de prioritzar la defensa del dret a protesta i manifestació. Que aquesta gent tingui penes similars a les d’un pederasta o un narcotraficant és que això no s’entén, no té justificació democràtica. Per això, una vegada més interpel·lem al PSOE, al votant socialista catalanista que estic convençut que se li regira l’estómac cada vegada que escolta a Iceta o Borrell dir que aquesta gent ha de complir fins a l’últim dia o que les hòsties de la policia estan ben donades; crec que traeix les seves sigles.

«El temps de les sogues al coll, els ultimàtums, les condicions i les línies vermelles va passar i s’ha demostrat que no porta enlloc»

Carme Forcadell també feia referència a no calendaritzar accions. No obstant això, JuntxCat i Torra valoren mantenir la via unilateral. És compatible mantenir un govern amb dos projectes que van per diferents vies?
-Per la nostra part, tot el respecte a l’espai convergent i al seu debat intern. Dit això, crec que Carme Forcadell en aquesta entrevista diu paraules sàvies; hi ha una frase molt bonica que diu: no vull tornar a anar-me’n al llit de la meva cel·la després de veure la tele amb el foc en els ulls. També recordo uns tuits de tots els presos i preses demanant que no regaléssim segons que imatges de violència. Hi ha un espai polític que és poc sospitós d’haver-se rendit, com és el de l’esquerra abertzale o Bildu, que està dient exactament el mateix, de fet ha votat el mateix que nosaltres en el Congrés. Vull dir que la centralitat del país està en això. El temps de les sogues al coll, els ultimàtums, les condicions i les línies vermelles va passar i s’ha demostrat que no porta enlloc, més que res perquè has de ser molt conscient de la teva força i del que ets capaç i del que no.

-Si ara la independència sembla més un camí a llarg termini, per què ERC bloqueja algunes polítiques d’esquerra? Per exemple l’altre dia a l’Ajuntament de Barcelona va votar en contra de construir habitatge públic de lloguer, on fins i tot el PP i Valls es van abstenir.
-Ho desconec. Sí que és cert que no m’agrada tot el que passa al Parlament, no m’agrada tot el que passa a l’Ajuntament de Barcelona, igual que segurament a Colau no li agrada tot el que passa en el Congrés. Seria irresponsable per part meva ficar-me en el negociat dels meus companys. Jo m’he desmarcat d’algunes coses que han passat al Parlament. Per exemple, considero que Buch hauria de donar explicacions, que les pistoles Taser haurien d’estar prohibides, però al final ERC és un partit molt gran que té responsabilitats de govern molt diferents i que seria injust i irresponsable per part meva. Per la part que em toca o l’honor que tinc de representar al grup parlamentari a Madrid, la veritat és que a nosaltres se’ns pot dir moltes coses menys que no som d’esquerres. Només cal recordar la figura de Joan Tardà. Nosaltres hem votat el 100% de les iniciatives de Podemos i de les iniciatives socials del PSOE, que són poques, i al PSOE li vàrem votar la moció de censura com tothom sap, li vam votar uns reials decrets en pro de la lluita contra l’emergència d’habitatge, energètica, infantil i l’única cosa que demanàvem era diàleg, l’única cosa que demanàvem era fer política i ens van dir que no. Al final nosaltres som republicans i d’esquerres i amb totes les contradiccions que puguem tenir, la veritat és que en el Congrés, poques lliçons ens poden donar.

«Quan diem que no ens representen els cent, dos-cents, tres-cents salvatges que llancen còctels molotov en una manifestació, en cap cas estem parlant del jovent que està lluitant pels seus drets civils i social»

-Des de la comunicació política es recomana no entrar en el marc conceptual de l’adversari. No obstant això des de l’inici de les protestes ERC ha assumit el marc de la violència imposat per l’Estat. Avui ens trobem amb un gir en el discurs, on el debat torna a la disputa amb l’Estat contrari a la disputa contra “300 salvatges”. Estava planificat estratègicament aquest canvi a dues setmanes de la sentència o es deu a la pressió dels sectors de l’independentisme que l’acusen de traïdor? 
-Bé, primer el que ens acusi de traïdors li diem el mateix, que agafi un tren, un avió, un cotxe i vagi a Lledoners i li digui a la cara a Oriol Junqueras o algun d’aquests. És “Kafkià” que nosaltres, tenint al vicepresident, president i candidat el nostre amb la pena més alta, siguem encara els traïdors. Al final anomenar-nos traïdors a nosaltres és gairebé com dir que l’Arnaldo Otegi és un traïdor, Jon Iñarritu és un traïdor? Oskar Matute és un traïdor? Ho dic perquè són càrrecs importants de Bildu que han votat exactament el mateix que nosaltres, que diuen exactament el mateix que nosaltres. Nego la major que has comentat. Precisament a nosaltres l’Estat com ens vol? A nosaltres l’Estat ens vol sent ambigus enfront de segons que coses. Per exemple, la falsedat entorn d’en Torra. Ells han repetit ja 155 vegades que Torra no condemna la violència, bé li tenen on volen. Perquè ell precisament amb aquest afany potser no va voler ficar-se en segons que coses. Nosaltres des del minut un vam dir: no ens representen les hòsties de la BRIMO, tampoc ens representa el noi que va amb un còctel molotov. Mentre es parla de còctel molotov no es parla dels 99 anys i mig que importen. Però, al final les xarxes socials, els interessos, estar en campanya electoral… També segons quins partits que es presenten de manera nova en aquesta campanya, és un factor distorsionador i nosaltres ho sabem perfectament. Sé que si vaig a una entrevista a la tele, segurament alguns partits estaran a una habitació plena de gent fent talls per a llançar-los a Twitter. Nosaltres, en cap cas, quan diem que no ens representen els cent, dos-cents, tres-cents salvatges que llancen còctels molotov en una manifestació, estem parlant del jovent que està lluitant pels seus drets civils i socials. Qui digui això menteix i és una intoxicació molt interessada d’un sector molt interessat. Som conscients que com a partit que pot arribar a guanyar aquestes eleccions el rebombori serà immens i serem els culpables d’absolutament tot. Però bé, benvingut sigui.

El 18 d’octubre en un tuit demanaves la dimissió del Conseller d’Interior, Miquel Buch, per les càrregues policials en manifestacions i desnonaments. Mantens la teva posició sobre aquest tema? ERC, com a partit de govern, hauria d’exigir la dimissió del Conseller?
-Torno a negar la major: mai he demanat la dimissió de Buch.

-La frase textual era, “acaba el temps de declaracions i arriba el de dimissions”.
-Sóc bastant mil·limètric a l’hora d’escriure tuits encara que no ho sembli o encara que hi hagi gent que cregui que no. Em referia al Cap de l’operatiu que, entenc que d’una forma negligent o irresponsable, va permetre que nazis campessin per Barcelona pegant a la gent a crits de “viva Franco, visca Espanya, viva Hitler”. Crec que en qualsevol país democràtic seria normal que el cap de l’operatiu l’endemà dimitís. Pel que fa a Buch, explicacions. Amb la BRIMO, repeteixo, tenim un problema històric, ja passava en temps de Saura i això no es canviarà posant a un o col·locant a un altre. Les imatges que està regalant la BRIMO ara són les mateixes imatges que regalaven fa 10 anys, les hòsties que donaven en desnonaments, en el Raval…

Els joves comenten que estan lluitant per la llibertat dels presos polítics, la independència de Catalunya i uns altres esmenten la situació econòmica del país i la falta d’oportunitats. No són aquests valors d’ERC? I sinó, han de buscar o construir altres alternatives polítiques aquests joves fora d’ERC?
Les nostres joventuts, el Jovent Republicà, van subscriure un manifest, on sí que hi ha una evident reclamació de l’autodeterminació de Catalunya, però també hi ha molta gent per a la qual és un nou 15M. Molt jovent que està sortint al carrer no té futur. Igual que en el 15M molts vam sortir o van sortir, i això és una pregunta que ens interpel·la directament: quin futur té aquesta gent? La gent no menja banderes. Nosaltres no tenim el llaç groc més gran, però potser som els més valents, ho hem demostrat cada vegada que hem tingut enfront un responsable de tantíssim dolor com podria ser Aguirre, Aznar, Rajoy i companyia. Fem nostres aquests valors, formen part del nostre ADN i crec que el mateix Oriol Junqueras ens ho repeteix constantment.

«Cal posar-li-ho fàcil a la COPE, la Ser, la Sexta, Antena 3, Telecinco perquè nosaltres tenim la raó»

En països com Xile, Puerto Rico o Hong Kong, la combinació de manifestacions pacífiques al matí i enfrontaments entre els manifestants i els cossos de seguretat a la nit han resultat en algunes tragèdies però també en algunes victòries. Creus que les vies de diàleg no van ser prou efectives en aquests països o creus que està havent un canvi en les dinàmiques de protesta? Com esmentaves, les places públiques del 15M i ara cap a unes barricades en el 2019.
R. Com a marxista que sóc, mai s’ha arribat a cap victòria en un país més o menys democràtic, cap victòria, mitjançant la violència. Agradi més o agradi menys. I pot agradar molt poc, però mai. De fet, en un bar de Cornellà, què es veu? Els Matins?, Tot És Mou?, el FAQS?, s’escolta a Basté?, Mònica Terribas? No. Ana Rosa, Griso, Ferreras, La Ser, La COPE. Això pot agradar molt poc, però és així. Llavors, cal posar-li-ho fàcil a la COPE, la Ser, la Sexta, Antena 3, Telecinco perquè nosaltres tenim la raó, i les nostres teles saben que tenim la raó i és igual? O cal intentar interpel·lar tothom. Crec que aquest és el camí i ho dic jo que igual fa 20 anys pensava diferent. Però estic fart, em vaig cansar de perdre.

És la desobediència civil el camí correcte per al moviment independentista o s’equivoca Tsunami Democràtic en l’aposta per aquest mètode?
Qui cregui que es guanya alguna cosa amb un còctel molotov s’equivoca. Això pot agradar més, pot agradar menys, pot sonar més o menys reaccionari, s’equivoca. Sobretot en un país reconegut en l’àmbit internacional, no entraré en si és cert, com una democràcia. Des del meu punt de vista una democràcia amb enormes carències democràtiques per raons òbvies. Amb un còctel molotov no ganes, ja està. Llavors, desobediència civil? Evidentment. Quan l’altre dia el Prior del Valle de los caídos va dir que aquí no entrava ni Déu a agafar al meu cap, això és una forma de desobediència civil. I hi ha un munt de formes de desobediència civil dins de la història que ho han aconseguit. La jornada de 8 hores és per la vaga salvatge de la Canadenca, un orgull per a molts de nosaltres. Jo vinc d’una ciutat, Santa Coloma de Gramenet, en la qual l’any 83 l’alcalde, quan va saber que hi havia famílies que se’ls tallava la llum perquè no podien pagar, va apagar l’enllumenat públic durant una setmana. Això són formes de desobediència civil.

-ERC i altres partits reiteren que cal tornar al terreny polític el que és un conflicte polític. Per a vosaltres això significa diàleg. Tanmateix la realitat és que tenim a un president en funcions fent burles en els seus mítings sobre les trucades de Torra i d’altra banda tenim al President fent un sketch més propi del Polònia. Què opines sobre això i què està fent ERC per obrir vies de diàleg reals? Us heu comunicat amb altres partits?
-Més enllà del que faci l’espai convergent, al qual respectem molt, la meva responsabilitat en aquest cas com a portaveu és parlar amb la meva homòloga del PSOE i així ho faig. I crec que és positiu, sa i bo que se sàpiga. La notícia seria el contrari i entenc que gent del meu partit també parla amb homòlegs i homòlogues del PSOE o del Govern. És que l’alternativa a això quin és? L’alternativa és la màgia, el simbolisme, el fum i el nostre candidat i President Oriol Junqueras ja va dir en una entrevista que nosaltres no anàvem a vendre ni fum, ni màgia, ni simbolisme.

«A mi m’ha costat sempre més parlar amb Iglesias que amb qualsevol altra persona del món mundial»

-A més d’Adriana Lastra, parleu amb altres partits com el PNB o els Comuns?
Sí, també. Tinc una interlocució positiva amb pràcticament tots els grups parlamentaris, fins i tot gent de Ciutadans que ens coneixem de comissions. Però és que forma part de la meva responsabilitat com a portaveu. I respecte al PNB, vam estar fa poc reunits. Amb gent dels comuns, Podemos, potser costa la interlocució una mica més però també.

-Per què?
Doncs no ho sé. És més una pregunta per a ells que per a mi. A mi m’ha costat sempre més parlar amb Iglesias que amb qualsevol altra persona del món mundial.

-I Asens?
Amb Asens sí que tenim una interlocució fluida. Un altre cas és Iglesias que costa molt.

«Nosaltres no compartim les expressions de “línies vermelles”; és un llenguatge “testosterònic»

Fa uns dies Pere Aragonès va rebutjar les propostes dels comuns de diàleg, llibertat dels presos i reforçar l’autogovern de Catalunya per no incloure l’autodeterminació. És també una línia vermella per a asseure’s parlar?
No, nosaltres no compartim aquestes expressions de línies vermelles. Crec que és un llenguatge “testosterònic“. Nosaltres defensem l’autodeterminació de Catalunya però volem dialogar absolutament de tot sense tant de soroll. Jo reivindico una cosa que està passada de moda: parlar sense que se sàpiga. Potser no és positiu que tothom sàpiga els whatsapps que ens enviem, les trucades que ens fem… igual és més positiu ficar-te en un despatx i que no s’assabenti ningú. Vull dir, no amb un afany d’opacitat sinó sense la pressió, sense el fum que s’origina entorn de la batalla dialèctica o electoral. Quant al rebuig de la proposta dels Comuns, el problema és que tenen una grandiloqüència buida. Evidentment ja compro reforçar el diàleg, però com es fa? La seva proposta és una proposta perversa, que és l’indult. Per què és pervers l’indult? Perquè convé escoltar als nostres companys i companyes que estan dient que no volen ni sentir parlar de l’indult. Em sembla que si tu parles d’una proposta que afecta una gent i no has parlat amb aquesta gent i ni tan sols l’escoltes, ja grinyola una mica. Però, sobretot, la perversitat ve del fet que has de reconèixer que has fet alguna cosa malament, un delicte, un dol. El reu reconeix que ha fet un dol. Els meus companys i companyes i qualsevol demòcrata, mai ho acceptarà, perquè seria una molt mala notícia per a la democràcia, que posar una urna és un delicte, és un oxímoron. Quan fan aquesta comparació, a Iglesias se li ha escoltat alguna vegada -que suposo que ara ja li hauran avisat que ho deixi de fer- Vera i Barrionuevo que van fer coses, sense entrar en els detalls, que no són ni comparables amb els nostres companys. El que els demanem és que, si us plau, s’alineïn amb el que demana la gent de la qual parlen, els presos i preses. Ells el que demanen és netejar el tauler, una amnistia, i intentar reconèixer que un referèndum mai serà un delicte i retornar un conflicte polític a la política.

-Què espera ERC de Pedro Sánchez i del PSOE tenint en compte el viratge discursiu respecte a Catalunya les últimes setmanes? Com valores aquestes últimes declaracions després de la sentència?
-És una molt mala notícia per al seu espai polític i per als seus votants. Estic convençut que a moltíssima gent que els vota els fa mal sentir a Sánchez, a Iceta o a Borrell. Ells representen a un partit, sobretot aquí a Catalunya, que va tenir unes sigles glorioses i que a poc a poc ja va perdent-ho tot. El PSC va desaparèixer amb el Maragallisme. La pregunta que ens hem de fer és per què Sánchez fa 6 mesos, ni una sola vegada va repetir la paraula 155 i ara l’ha dit més vegades que en 6 mesos? La resposta és salvatge perquè competeix amb la dreta d’aquest país i perquè amortitza a Catalunya i el que òbvia és que no hi ha cap president socialista que hagi arribat a ser president sense Catalunya. Electoralment és bastant absurd. Nosaltres una vegada més interpel·lem els seus votants i si comparteixen els valors de la democràcia, de la llibertat i de l’antifeixisme, són dels nostres, a nosaltres ens és igual la bandera que tinguin.

«La pregunta no és tant què té pensat ERC envers Sánchez, sinó què té pensat Sánchez envers Catalunya»

-Estaria ERC disposat a investir a Pedro Sánchez per tal de frenar un pacte de dretes a canvi de res?
-La resposta és més per a ell que per a nosaltres. La pregunta no és tant què té pensat ERC envers Sánchez, sinó què té pensat Sánchez envers Catalunya o envers ERC. Si ens trobem al Sánchez de les amenaces, que se sent fort, el de Borrell o al de Societat Civil Catalana del 155 ens tindrà al davant. Si ens trobem a un PSOE feble, que no pot triar, el caragolarem a una taula de diàleg. Tot passa perquè el PSOE no obtingui un gran resultat a Catalunya. Al final, si després d’espiar-nos, de difamar-nos, de pegar-nos, d’empresonar-nos i de jutjar-nos, el missatge que es mana al món és que aquesta gent guanya a Catalunya, no s’entendria.

-En la pel·lícula d’Harry Potter i la pedra filosofal, els que es miraven en el Mirall d’Oesed veien allò que més desitjaven fos el que fos. Què veuria Gabriel Rufián, com a membre d’ERC, si es mirés en aquest mirall?
-Com a partit m’agradaria que ERC liderés totes les regnes del procés polític de Catalunya, que ocupés un espai central en el Congrés a favor de les condicions de la ciutadania. Porto 4 anys i 4 campanyes. M’encantaria estar assegut en una taula algun dia i en lloc de pensar eslògans, pensar en lleis per a ajudar a la gent. En quant al símil que fas de Harry Potter, l’altre dia vaig veure un tuit molt divertit, que deia que al franquisme se li havia tret ja un horrocrux, que era el cos, Franco, però li quedaven encara com 4 o 5 més que eren Casado, Rivera i Felip VI.

«M’encantaria estar a una taula algun dia i en lloc de pensar eslògans, pensar en lleis per a ajudar a la gent»