Image by motointermedia from Pixabay

El 23 de maig de 2019 s’han complert els 70 anys de la promulgació de la constitució de la República Federal Alemanya (RFA). En aquelles dates el document era considerat com a provisional fins que Alemanya tornés a estar reunificada. Així s’expressava en el preàmbul i no se li donava el nom de “Constitució”, sinó el de “Llei fonamental” (Grundgesetz) per documentar-ho. Però com diuen els francesos “rien ne dure plus que le provisoire”, i quan va caure el mur i el 1990 es van unir els dos estats alemanys en un de sol, els alemanys orientals per gran majoria van adoptar sense canvis la llei fonamental del 1949, suprimint només la part del preàmbul que ja no calia.

Més tard alguns nostàlgics del comunisme van remugar dient que s’hauria d’haver fet una constitució nova, ni que fos per respecte als nouvinguts. Però, com ha escrit un comentarista aquests dies, quina nova constitució s’hauria pogut fer que fos millor que l’actual? I, efectivament, hauria estat molt difícil de superar la qualitat d’aquesta. No és debades que ha servit de model a moltes altres constitucions a tot arreu del món (inclosa l’espanyola del 1978, encara que el nacionalisme espanyol n’aigualís una bona part).

Els pares de la constitució alemanya, que la van redactar sota la vigilància severa dels ocupants aliats, van tenir com un dels principals objectius blindar l’estat contra el perill dels extremismes de dretes i d’esquerres. L’amarga experiència tant de la dictadura hitleriana com de la feble república que la va precedir, contínuament soscavada per l’ultranacionalisme germànic i pel comunisme utòpic, va ser el fil roig que va guiar totes les deliberacions i que al final va portar a un model consensuat, que va fer néixer l’estat més democràtic que ha existit mai a territoris alemanys.

Així, l’article primer de la constitució alemanya és tan lacònic com determinant: “La dignitat de la persona és inviolable”. I no hi ha cap article posterior que dilueixi d’alguna manera aquest postulat fonamental.

A l’espanyola del 1978, en canvi, això de la dignitat de la persona no hi surt (i no de manera tan rotunda) fins a l’article 10. Però ja abans, a l’article 2, s’estableix que la constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, etc. I ja hem vist que el nacionalisme espanyol usa aquest article segon per vulnerar la dignitat humana i els drets fonamentals de ciutadans de l’estat com vol i li dona la gana.

No cal que entrem en més comparacions. Però encara és útil de fer-ne una que almenys és vàlida per  a Catalunya. A Alemanya, el Tribunal Constitucional és l’organisme públic de més prestigi, el que mereix la màxima confiança dels alemanys. Una confiança que s’ha guanyat a pols amb una actuació impecable en tots aquests 70 anys. A Catalunya, el Tribunal Constitucional espanyol mereix un rebuig majoritari. I també s’ho ha guanyat a pols amb les vulneracions de tota mena de lleis que ha comès, en la seva servil lluita partidista contra l’independentisme català. Com vaig escriure fa temps en una altra banda, el TC alemany és un honor per a Alemanya; el TC espanyol és un a vergonya per a Espanya.

Remarquem com van ser redactades les dues constitucions. L’alemanya, sota l’observació de les potències ocupants, que en vigilaven la bondat democràtica. L’espanyola, sota la amenaça dels militars franquistes, que van imposar formulacions que després han estat la llavor de tots els disbarats que han portat a la crisi actual.

Els catalans podem felicitar els alemanys en aquesta avinentesa. I prosseguir sense defalliments el camí cap a una república que pugui dotar-se d’una constitució tan exemplar com l’alemanya i que els nostres descendents puguin celebrar després de 70 o de 100 anys, com ho fan ara els meus conciutadans alemanys.