A l’article anterior (Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?) apuntava a la reducció del camp polític per incompareixença. Perquè quines són les propostes polítiques per a Catalunya, fora del moviment independentista? Alguna alternativa real a confrontar?
El PP ja va iniciar una croada contra l’autogovern català desmarcant-se de l’estatut del 2006 i oposant-s’hi frontalment. Aquesta posició inflexible l’ha mantingut fins avui. Dotze anys sense moure’s un mil·límetre ni proposar res per superar l’atzucac. Més aviat, fruit d’una estratègia recentralitzadora, ha anat laminant les competències de la Generalitat a través de les anomenades normes bàsiques i llançant el Tribunal Constitucional contra tot allò d’un cert calat que s’aprovi en el Parlament de Catalunya. Parlar del PP estatal o del regional català no aporta cap diferència en aquest terreny.
Cs va néixer –confessament– per lluitar contra la immersió lingüística. Des dels seus orígens es van desmarcar de tota connotació catalanista que, poc o molt, tots els partits a Catalunya havien volgut mantenir des de la transició. Àdhuc el PP, amb algun dels seus dirigents més moderats, abans que l’existència de Cs els fes por electoralment i endurissin ells també les seves postures.
La política de Cs sempre ha estat reactiva, d’oposició sistemàtica a tot allò que suposes reconeixement de Catalunya com a nació o exercici del seu autogovern. Propostes polítiques per a Catalunya? Cap ni una. Repressió de l’independentisme per tots els mitjans, traspassant tots els límits democràtics si cal. Des que el partit és estatal la seva línia política, lluny de clarificar-se, ha anat donant tombs de la socialdemocràcia al liberalisme, fins a arribar a una mena de neofalangisme, ni de dretes, ni d’esquerres, amb un sol principi que és la unitat d’Espanya (“solo veo españoles”) esdevenint, possiblement, el partit més identitari a Espanya.
El PSC, tot i que va ser el seu dirigent Pasqual Maragall qui va liderar l’estatut del 2006, s’hi va anar desmarcant i, forçat per la dependència del PSOE, va contribuir al famós “cepillado” del text. Des d’aleshores, cap proposta real, cap acció significativa, més enllà de reivindicar –sense cap força ni convicció– una reforma de la Constitució Espanyol en clau federal. Una proposta amb un suport molt feble a Catalunya i nul a Espanya, on el mateix PSOE s’hi oposa rotundament, més enllà d’alguna declaració retòrica. L’alineament amb el PP i Cs defensant l’aplicació de la via repressiva judicial i del 155 els ha deixat de nou com un actor polític del tot condicionat als interessos de la política espanyola. Ni tant sols han reaccionat al sistemàtic atac de l’Estat a les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, ni que fossin lleis votades pel mateix PSC.
L’esquerra no independentista, però que no es vol reconèixer com a unionista, avui representada pels Comuns i agregats, des del primer moment ha jugat amb la més extrema ambigüitat i encara avui no se sap què en pensen. Des d’un discurs que sembla assumir el dret a la autodeterminació, la traducció en propostes polítiques reals i tangibles és nul·la, tot i que a l’hora de la veritat sembla que s’imposa un atiindependentisme, no compartit per tots els seus militants i votants, la qual cosa els provoca inestabilitat, abandonaments i un discurs absolutament críptic.
El panorama caldria completar-lo amb grups o grupuscles que quasi no tenen representació parlamentària. Es tractaria, sobretot, de sectors, fins ara electoralment no rellevants, que es van anar separant del catalanisme central a mesura que aquest esdevenia explícitament independentista. Després del sonats fracassos electorals de Duran i Lleida i l’enfonsament d’un partit històric, tot i el gran suport mediàtic rebut, i després del darrer refugi d’Espadaler en les llistes del PSC, es parla d’intents de reagrupament i de si poden encara pescar del PDeCat, però tot és molt incert.
És difícil resseguir les sigles d’aquests grups i plataformes, que apareixen i desapareixen, i són més coneguts pels respectius caps de brot, ex UDC o ex CDC amb algun insigne representant de la “societat civil”: Espadaler, Fernàndez-Teixidor, Losada, Vila (?)… Però encara és més difícil saber què proposen exactament.
Són la tercera via? La tercera via podria tenir la seva èpica i tot, i se sol embolcallar de retòrica de concòrdia i altres paraules boniques. Només té un problema: necessita algú creïble a l’altra costat i la credibilitat dels pactes amb Espanya no passa per un bon moment des de fa uns tres segles. Però és que, a més, portem dotze anys d’un silenci estrepitós a l’altra costat de la taula. L’Estatut de 2006 va ser el darrer cant del signe de la tercera via. Si més no, per a algunes generacions.
L’independentisme és una proposta política i davant només hi troba el silenci, l’ambigüitat o la proposta desacomplexada dels unionistes, més identitària que no pas política: un no a la independència basat en “Catalunya és Espanya” i “els catalans són espanyols”. No es tracta de triar entre pare o mare, com ens diuen els identitaris. Es tracta de decidir si com a ciutadà de Catalunya vols que aquesta es constitueixi com a estat independent, et sentis català, espanyol, xinès o totes tres coses alhora. Curiosament, després de tants penjaments, en realitat, els identitaris són “els altres”.
Pots llegir el primer article de la sèrie aquí: Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?
