Aquesta setmana, és clar, m’hauria agradat poder parlar sobre l’acord entre CDC i ERC, però (si n’hi ha, com sembla gairebé segur) serà massa tard per poder fer a temps un article amb una mica de cara i ulls. Espero tenir motius per fer-lo la setmana vinent.
Mentre esperem, però, que els nostres polítics encetin decididament una nova etapa del procés sobiranista, molts catalans es fan pensaments sobre com hauria de ser el país, com el volen. Per molts aquests pensaments són prematurs, però és un error, com més feina hi hagi feta per endavant, més rápidament podrem fer el camí que ens proposem. El web www.elpaisquevolem.cat és el fòrum que actualment recull més eficaçment aquestes cabòries de tants compatriotes. Els resultats, com no pot ser d’altra manera són molt variats, des de les propostes excel·lents fins a les que, mirades severament, no tenen ni cap ni peus.
Fa cosa d’un any el MD em va publicar l’article “Catalunya a la carta? El dia després”. Allà hi deia: “[llavors serà] l’hora dels idealistes de tota mena que voldrien apropar-se tant com es pugui a la seva visió utópica d’un món perfecte, o almenys un de menys mal girbat del que tenim”. Resseguint ara les propostes que fan els ciutadans al projecte de l’ANC comprovo que no m’equivocava. N’hi ha moltes que, s’arribin o no a adoptar, són suficientment raonables i factibles. N’hi ha d’altres, però que corresponen només al desig o a la ideologia personal de qui les fa, sense tenir en compte per res la seva factibilitat real, o que toquen punts molt particulars que no són per tractar-los en un projecte com aquest, de temes bàsics i vitals.
Com a exemple del darrer cas hi ha una demanda que hi hagi un conveni laboral col·lectiu per als titulats d’un determinat ofici. Un desig sorgit potser d’una situació personal difícil, però (almenys al meu parer) no és de la mena de propostes que es demanen en aquesta acció de l’ANC. Altres exemples així: un que demana la legalització del cànnabis, un que demana la legalització de la prostitució i un altre que en demana l’erradicació, etc.etc.
Un tema que surt a moltes de les propostes i dels comentaris que aquestes provoquen, és un de molt seriós i que els polítics han de tenir ja ara molt en compte: la profunda desconfiança de molta gent en el treball dels partits i dels polítics. Això es tradueix en propostes o en demandes molt diverses. Moltes d’elles volen reservar al poble, directament, la decisió en totes les lleis importants (i qui defineix quines ho són?). Hi ha en molts un distanciament o fins i tot un rebuig de la democràcia representativa, i un acostament a la de base o assembleària. Són gent de bona fe que no tenen clar el fet que la darrera només pot funcionar (i no sempre) en entitats menors (com municipis petits o mitjans) i que a escala nacional (a part de possibles referèndums per a casos realment vitals) una devaluació del parlament sometent-lo constantment a decisions populars (o sovint, populistes) portaria en la pràctica a una immobilitat legislativa que és tot el contrari del que li cal a qualsevol país avui en dia.
Hi ha la proposta de que a les eleccions municipals no s’hi puguin presentar els partits d’escala nacional, i que se’n formin de municipals adients a aquest àmbit, diferent del nacional. No cal insistir gaire en que la proposta no té res a veure amb la realitat possible.
Un parell de participants proposen que, al costat del castellà, l’anglès també sigui co-oficial. A part de que és confondre les peres amb les pomes (la conveniència de saber l’anglès no és el mateix que donar-li dins de Catalunya uns drets improcedents) no s’adonen de la tirallonga de problemes pràctics i legals que això portaria.
Hi ha qui demana que els polítics visquin d’un ofici i que la tasca política la facin després de plegar, i per altruisme. Així, diu , es pot evitar la corrupció imperant actualment. Deixant a part de que qui té propensió a ser corrupte també ho será en aquest cas, el model no toca de peus a terra. Ens agradi o no, sense gent que de la seva dedicació política en pugui viure decorosament (no parlo de luxes de cap mena) cap país no pot funcionar. Sobre els límits i els controls de la retribució no cal dir que cal parlar-ne. Però l’altruisme (que ha de ser el veritable motor d’un polític honrat) no descarta la necessitat de tenir una retribució pel temps esmerçart i en funció del grau de responsabilitat que tingui cadascú. Pensar altra cosa és tocar campanes.
Hi ha qui creu que el millor que pot fer Catalunya és sortir de la UE, sortir de l’euro i mirar de ser tan autàrquica com sigui possible; ser una mena de port franc polític i econòmic. Molts obliden o no volen veure que una Catalunya independent no serà cap illa de benaventurats, sinó que estem tan implicats en tots els engranatges polítics, econòmics, industrials i culturals europeus, que ni nosaltres ens en podem desentendre ni els altres es poden desentendre de nosaltres.En el grau de lligam que sigui, estem i estarem units a Europa i el que cal fer és convertir això en un avantatge pel país, una vegada poguem prescindir del desavantatge enorme que ara significa el cedàs espanyol.
En canvi un proposta molt sensata és la sotmetre cada 30 anys la constitució catalana a una ratificació popular. La “gairebé-divinització” de la constitució espanyola del 78 ens ha convertit en gats escaldats.
Una proposta que, en canvi, és incomprensible és que Catalunya no sigui república sinó una monarquia com les escandinaves o les del Benelux, citant fins i tot quins serien els descendents actuals de la casa d’Austria quepodrien ser pretendents al títol. Dresprés de llegir-ho hom només pot brandar el cap amb estupefacció.
Potser sorprenentment en una qüestió normalment molt controvertida com és la necesitat o no de tenir exèrcit, sembla que hi ha una notable majoria que hi veu clar, que no confon el pacifisme amb la manca d’eines de defensa, i que es pronuncia per un exèrcit reduït i molt tecnificat, capaç de disuadir rauxes aventureres d’altres i de col·laborar en modesta mesura en les missions humanitàries de l’ONU i de la UE.
N’anirem parlant. Serà molt interessant veure quin resum final en presentarà l’ANC i voldria animar els lectors del MD a participar-hi, almenys amb comentaris a les propostes fetes.
