És ben conegut que els partits nord-americans treballen en clau de minories, en tot allò relacionat amb l’estadística nacional. Forma part de la cultura política del país classificar als seus ciutadans per religions i minories i és evident que els comicis no són una excepció. Porta a porta, focus group, entrevistes, enquestes? Tot val perquè el teu candidat s’apropi discursivament a la realitat del ciutadà mitjà. Sobretot si es tracta d’un dels estats clau.

I quin és la minoria més gran i plural dels Estats Units d’Amèrica? Efectivament, com resa en el títol d’aquest article, es tracta de la comunitat llatina. El vot llatí no existeix com a unitat i, al mateix temps, ha estat clau per a decantar l’elecció cap a Joe Biden.

Miami, per a alguns capital de tota Amèrica Llatina, no ha ajudat gaire al candidat demòcrata en la seva cursa cap a la Casa Blanca. De fet, Florida va ser una de les claus de l’elecció, en ser guanyada pel candidat republicà, Donald Trump. Fet i fet, una victòria de Biden en aquest Estat hagués simplificat el recompte i rebaixat la tensió de les últimes setmanes.

La pregunta és clara i diàfana. Ha tingut Biden un bon resultat amb la comunitat llatina? Si bé a Texas obté els millors resultats demòcrates des de 1976 i a Arizona des de 1946, molts mitjans han denunciat que el Partit Demòcrata ha obtingut un resultat per sota de les expectatives. Això es deu a l’estratègia que ha seguit el seu partit.

Per tenir un millor coneixement de la qüestió, hem de fixar-nos en les dades. És per això que recorrem a Latinodecisions, una organització d’investigació sobre opinió política fundada pels professors de ciència política Gary Segura i Matt Barreto. Les seves enquestes, prediccions i anàlisis se centren en l’electorat llatí i regularment són citats per mitjans com el Washington Post, Univision, el New York Times o NBC News entre molts d’altres. Segons una enquesta de Latinodecisions, un 70% dels llatins hauria votat per Biden, mentre que només un 27% ho hauria fet per Donald Trump. Si ens fixem Estat a Estat, a Nevada (70 a 25%), Arizona (71 a 26%), Texas (67 a 29%), Wisconsin (77 a 22%), Michigan (76 a 26%), Pennsylvania (69 a 26%), Carolina del Nord (72 a 24%), Geòrgia (69 a 28%) i fins i tot a Florida (59 a 38%) el vot llatí ha estat fonamentalment demòcrata. Almenys, a grans trets. Però llavors, què va passar a Florida?

En un acte a Florida, acompanyat del famós cantant porto-riqueny Luis Fonsi, autor del megahit Despacito, Joe Biden va tenir l’ocurrència de reproduir el seu famós èxit. Sens dubte, una campanya electoral no es guanya Despacito, però l’articulació d’organitzacions de suport i de moviments de base sí ha de promoure’s a poc a poc. I amb bona lletra. No sembla que el Partit Demòcrata hagi construït aquest tipus d’organització a Florida. Al comtat de Miami-Dade, on es troba la ciutat de Miami, va guanyar Biden per un marge suficient (53,31% a 45,98%) però ajustat. Això sí, els demòcrates es van deixar pel camí dos congressistes només en aquest comtat.

Al districte 26 es va imposar Carlos Giménez, l’actual alcalde del comtat de Miami-Dade -republicà-, que va guanyar la congressista Debbie Mucarsel-Powell. En el districte 27, el centre de la ciutat on es troba la petita Havana, es va repetir la història: la presentadora cubanoamericana María Elvira Salazar va guanyar a la congressista Donna Shalala. En tots dos comtats els candidats demòcrates no tenien ascendència llatina, mentre que els republicans sí.

En altres districtes de Florida els demòcrates han tingut un resultat negatiu a les eleccions al Senat de l’Estat de Florida. És el cas del districte 39, on el candidat demòcrata Javier Fernández, representant al Congrés de Florida, va perdre per una gran diferència contra la republicana Ana María Rodríguez. Les paraules de Fernández una vegada certificada la derrota han estat clares: el problema no és l’electorat, el problema som nosaltres; el partit. La periodista Lizette Álvarez, columnista del Washington Post, ho expressava de manera clara: “els republicans ho van fer molt bé, estaven a tot arreu. Trump estava a Florida, Mike Pence estava a Florida”. “I els demòcrates no van fer res!”. Més clar, l’aigua.

És per això que cal aproximar-se a les diferents estratègies dels partits i a les diferents realitats en aquests Estats. Què diferencia l’èxit d’Arizona i el resultat històric de Texas de la decepció de Florida?

Més enllà dels mites del vot llatí, cal destacar que no es tracta tant de partits o de candidats, sinó d’estratègies -o absència d’elles- que inclouen i mobilitzen a les diferents comunitats llatines. L’exemple de Florida és clarificador. El bon rendiment de la candidatura de Trump s’explica perquè va entendre precisament un element que els mobilitzava: el rebuig al signe polític dels governs dels seus països d’origen. Ens explicava la periodista Lizette Álvarez a La Segunda Vuelta que els votants de Florida van donar suport majoritàriament (61% a favor) a una esmena per apujar el salari mínim a 15 dòlars l’hora. És curiós que això tingui lloc a un Estat guanyat per Trump i on existeix una clara hegemonia republicana. Tot apunta a que hi ha espai per a propostes progressistes per part dels demòcrates, almenys sobre el paper.

Arizona com a exemple?

Arizona per a Biden. Des de la nit electoral, tant Associated Press com Fox News van adjudicar al candidat demòcrata l’estat d’Arizona. Uns altres, com el New York Times, van ser més cautelosos. En qualsevol cas, el resultat dels demòcrates en aquest Estat és el millor des del protagonitzat per Harry Truman el 1946; l’Estat no es pintava de color blau des de la victòria de Bill Clinton el 1996. Els únics demòcrates a guanyar a Arizona als segles XX i XXI han estat Woodrow Wilson, Franklin Roosevelt, Harry Truman, Bill Clinton i, ara, Joe Biden. 

Fernanda Santos, professora de periodisme de l’Arizona State University i experiodista del New York Times, deixava clar en La Segunda Vuelta que la victòria de Biden s’explicava pel treball d’organitzacions de base. Aquest model, segons Santos, és totalment exportable a altres Estats i realitats comunitàries; en cas contrari, els demòcrates s’exposaran a perdre pes polític en un futur immediat.

Recentment, s’ha fet pública una entrevista amb Alexandria Ocasio-Cortez on, una vegada escollit Joe Biden com a President electe, marcava les prioritats dels progressistes del Partit Demòcrata. En aquesta entrevista reclamava una presència més important i més real a les xarxes, però també fent porta a porta i tenint un peu en les comunitats. Deia AOC “si els teus principals instruments de campanya són la televisió i el correu, és evident que no estàs fent una campanya a tota màquina”. La congressista qüestiona que Biden sigui capaç de recollir, en la seva administració, el tipus de demandes que l’han portat a guanyar a Arizona o Geòrgia. De fet, Ocasio-Cortez atribueix aquesta victòria als “joves activistes immigrants” organitzats en plataformes de base no lligades orgànicament al Partit Demòcrata.

Aquesta ona de nou vot demòcrata, com veiem, no respon a una estratègia partidària sinó a la imposició d’un escenari on són la segona millor opció. Cal destacar dos exemples més d’aquesta realitat: Geòrgia i Texas.

A Geòrgia no guanyava un candidat demòcrata des de 1992, quan Bill Clinton es va imposar a Bush pare gràcies al 13% que va obtenir en aquest estat l’independent Ross Perot. Si obviem aquesta elecció, hauríem de remuntar-nos als anys de Jimmy Carter per marcar Geòrgia en blau. La tradició republicana georgiana -encara que fins als anys 60 havia estat clarament demòcrata- s’ha vist frenada per moviments de base i un gran activisme de la comunitat negra, abans menys procliu a participar. Un 90% dels negres i un 69% dels llatins van optar per Joe Biden davant Donald Trump. El poder de les mal anomenades minories.

Geòrgia celebrarà una segona volta per nomenar als seus senadors. No deixa de ser curiós que la Senadora Kelly Loeffler, propietària de les Atlanta Storm de la WNBA, hagi de concórrer al ballotage i pugui perdre el seu càrrec. Les jugadores de la lliga americana de bàsquet han fet campanya activa pel seu rival el reverend negre Raphael Warnock, candidat demòcrata. I és que la republicana havia criticat el moviment Black Lives Matter.

A Texas, el 69% dels llatins va optar per Joe Biden; en la mitjana del país. La novetat, en aquest cas, apunta cap a plataformes com Jolt Action Texas, que han assumit un protagonisme molt rellevant en la campanya. La fórmula és la que ja coneixem: organitzacions molt lligades a la seva comunitat que es construeixen per respondre a les necessitats d’aquestes. En una recent entrevista amb el diari Texas Standard, el director executiu de Jolt Action Texas, Antonio Arellano, afirmava que els votants llatins a Texas són cultural, ideològica i lingüísticament diversos. Es necessiten diferents campanyes, segons Arellano, per arribar amb missatges a aquestes comunitats i mobilitzar-les. Ara bé, aquell que guanyi el vot llatí està guanyant un vot jove; si ho treballa correctament estarà guanyant-los per a generacions. Arellano parla fins i tot del vot llatí com una “mina d’or” de votants.

La veritat és que la política federal americana ha de canviar l’estratègia en relació a les minories. Ja no són grups tancats, marginals i immigrants; són ciutadans amb plens drets que demanen atenció, inversió i polítiques dedicades a les seves comunitats. Heus aquí la gran oportunitat per al Partit Demòcrata post-Biden; haurà de decidir entre una agenda progressista que reculli les diferents iniciatives de base o seguir pel camí de l’establishment del partit.