Estimat senyor de Pinós,

Si vós afirmeu reconèixer l’ira com el vostre pecat que us venç, el meu és l’enveja. Com que em declaro inhàbil per a escriure una carta com la vostra darrere, he de confessar-vos que l’enveja em corseca. Entrar al joc que proposeu? Ni de lluny! Tinc totes les de perdre. Posats a triar entre eriçons i guineus, trio la tortuga.

“Jo sóc la tortuga / em diuen poruga / perquè sempre he dut / en joia i en pena / aquest gran escut / a sobre l’esquena”. Ni Carner no se’n va sortir massa bé parlant d’ella. Hi ha cap animal més gris que la tortuga? Potser les vaques, badoques i sense esma, però després vénen, segur, les tortugues. Res a veure amb l’eriçó centrípet ni amb la guineu centrífuga, la tortuga és immobilitat, permanència i un cert sentit de veure passar el temps amb elegància. Fins i tot quan Aquil·les intenta encalçar-la, ella s’ho mira amb un deix de cansament, segura com està que mai no l’atraparà. Respecte a la llebre, en té un mal record: aquella correguda cap al no res només per acabar servint de faula moral infantil per a nens i nenes als que cal explicar no sé què relacionat amb la constància i l’esforç, la va treure de polleguera. Mai més, es va dir. I des d’aleshores que tot l’esforç que gasta a la vida és el de rossegar una pastanaga.

Ja coneixeu la meva dèria per la tortuga de l’Ateneu, que de tant en tant em confessa els seus anys viscuts en aquella institució des que va arribar-hi, cap allà a començaments del segle passat. La sap llarga, la tortuga i us agradaria sentir-la parlar. Beu te, llegeix tots els diaris, passa els hiverns a la Biblioteca i durant el franquisme va amagar-se un anys a l’”infern”, el magatzem on s’hi guardaven tots els llibres prohibits. És una estranya barreja de Pla i Sagarra, amb una veta psicalíptica estil Francesc Pujols. Té un geni considerable i en les grans ocasions no s’està de posar-se el llacet. És el que té ser una tortuga noucentista. Però no vull atabalar-vos amb el rei de l’Ateneu -podeu ser queixalat en un dit si us atreviu a confondre-la de sexe-, tornem a aquesta lliçó de zoologia que proposàveu.

Aquests dies repasso un dietari que vaig començar en la meva emigració laboral suïssa i la vostra lletra em va recordar una història que a mi m’apassiona. A la vella Confederació no hi ha tortugues, però sí que hi ha mosquits. Permeteu-me un tomb a la carta per explicar-vos la història d’un d’aquests.

Stefan Zweig, el gran escriptor de l’Europa d’entreguerres, l’inoblidable autor de Moments estel·lars de la humanitat o El món d’ahir, té una obra menys coneguda que les seves novel·les o les biografies de Fouché o Maria Antonieta. Just després del seu Erasme i de proclamar: “Perservereu en els vostres ideals, seguiu escrivint , doncs la tirania ideològica uniformitzadora no us podrà fer callar”, l’any 36, exiliat ja a Londres per l’arribada dels nazisme a Àustria, Zweig va publicar un exercici bellíssim de tolerància i de defensa del dret a la llibertat de consciència: “Castellio contra Calví”.

A proposta precisament d’un calvinista ginebrí, Zweig descobreix Castellio. Però qui era Castellio? La història del mosquit que es va atrevir a picar l’elefant. Zweig penetra en la personalitat d’un extremista religiós com Calví, l’elefant, l’instaurador d’una dictadura teocràtica en la que la llibertat personal desapareix per complet; moralista gelós de tota alegria, del cant, les tavernes i l’amor; guardià del pensament únic, infalible, el tirà que odiava qualsevol pensament diferent, la controvèrsia, el talent. I per Zweig, per sobre de qualsevol altra consideració, un assassí.

Davant d’aquest personatge, Castellio, un home feble, senzill, insignificant, un miserable professor de teologia, que defensarà la llibertat i la consciència lliure davant d’una Ginebra sotmesa i espaordida. Cap dels seus amics no va gosar expressar-se públicament, cap no va escriure que “la consciència és lliure” i que “matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”. Cap no va tenir el coratge d’enfrontar-se al gran tirà, excepte aquell petit teòleg que va veure com Calví feia tot el possible per silenciar la seva veu. Durant anys, el tirà va perseguir els seus escrits; el silencià mentre la societat ginebrina callava, terroritzada. Castellio, tanmateix, escrivia i escrivia, a vegades sota pseudònims i lluny, a Basilea (on sinó?) publicà per fi un escrit on denunciava que la intolerància religiosa és anticristiana i que les persecucions i els assassinats per pensar de manera diferent al que dicta l’autoritat eclesiàstica són injustificables.

Per ell, buscar i dir la veritat, tal i com es pensa, no pot ser mai un delicte. A ningú no se li pot imposar creure. La consciència és lliure. Els cristians no poden jutjar-se uns als altres: allà on un és considerat un ortodox, en el país veí és un heretge. Déu és amor i comprensió i tolerància. Castellio, abrandat, segur de la seva raó, ja no pot aturar-se. Acusa Calví d’un acte inhumà, criminal, de la mort d’un innocent, de Servet. Ningú més ha Suïssa havia gosat moure un dit i menys apuntar directament contra Calví. L’elefant iniciarà una cacera implacable en tots els àmbits per fer callar aquella veu d’insecte Un atac de cor sobtat el lliurà d’un assassinat segur com el de Servet; en canvi, la mort civil, l’ostracisme i l’oblit restaren molts, molts anys.

Calví reposa avui al bellíssim cementiri des Rois, al costat de Borges i Dafour, de la filla de Dostoievski i de James Fas, l’altre creador de la Ginebra moderna, mentre a Servet li van dedicar un monòlit en una de les cruïlles de carretes de les afores de la ciutat. De Castellio, ni rastre.

Estimat de Pinós, oi que els dos triaríem Castellio?

Abraçades.