Segurament té raó Jean-Marie Colombani quan escriu que les diplomacies americana i europees sempre han privilegiat l’ordre. Si no ho han fet, com a mínim tenien, i segueixen tenint, bons motius per fer-ho. En l’escena internacional, la injusticia, com deia Goethe, és preferible al desordre. És signe dels nostres temps que el desordre en un país del nord-d’Àfrica posi en risc la seguretat nacional d’Europa i els Estats Units i és, per tant, del més raonable que les diplomacies dels Estats Units i Europa privilegiïn l’ordre. És per tant comprensible que en ocasions hagin preferit els governs forts que oferien les dictadures estables als governs dèbils que podien oferir les democràcies inestables. Però assegurar l’estabilitat d’una dictadura no depèn només de la simpatia que aquesta tingui dels Estats Units, sinó de la simpatia que tingui per part del seu poble. Evidentment, els canvis que es viuen aquests dies no depenen tant de la proximitat d’aquestes dictadures amb les diplomacies occidentals com de la creixent distància amb el seu propi poble. Precisament perquè l’ordre és prioritari, i perquè l’ordre és impossible sense com a mínim el suport implícit del poble, un bon realisme politik de les nostres diplomacies les hauria de portar a mantenir-se en contacte constant ambel poble i a donar-li suport quan el poble demostra la seva voluntat i la seva capacitat de substituir el vell ordre pel nou ordre. No per idealisme, tot i que sí que conforme a l’idealisme. Sinó principalment, per realisme, que és la condició sine qua non de tota política capaç de defensar l’idealisme sense establir un nou infern. Al darrera de totes aquestes comparacions entre la política d’Obama i la de W.Bush, es troba sens dubte la Guerra d’Irak. En aquest tipus d’anàlisis, de fet, tota la política internacional de l’administració Bush ha quedat reduida a la Guerra d’Irak. Però si la Guerra de l’Irak va fracassar no va ser per un excés de real-politik, sinó per un excés d’idealisme, al pretendre que un canvi en l’estructura del govern era suficient per aconseguir un canvi de règim; una democràcia estable i afí. Apel·lar a l’idealisme segueix sent molt més fàcil que millorar el món. I molt més fàcil que implantar un ordre just allà on fins ara només hi ha un desordre injust. Però quan invoquem l’idealisme hauriem de recordar, com a mínim, que els somnis de la raó produeixen monstres.
