No aturar-se ni guanyant de 4
L’ensopegada de l’altre dia ha quedat en això: una ensopegada, una anècdota sense massa transcendència, i a ara no em vingueu que si hem rectificat a temps; carallades, el vell problema de voler posar els símptomes al servei d’un diagnòstic de prejudici, vagin passant i seguin al fons els dels mals averanys que sembla que se’ls va veient el plumeret, xatos.
La novetat, el canvi si en voleu algun, no és que a manca d’Alves Puyol troti per la dreta (de fet per on va començar, ja sabeu), la novetat és que per l’esquerra Maxwell ha fet el mateix que Alves sol fer, amb l’afegit, amb la falca que suposa tenir Xigri (visca! ha tornat!) allà a tocar. Això ha esta prou com per a construir una columna de joc que ha anat fent un atac-i-gol que enfocava a Ibra, tot recursos, tot generositat. Com que venien amb les línies juntetes, com tants d’altres, calia això: pilotejar tot el que es pogués sobre el nostre ariet, empènyer i no desesperar, que havien d’anar caient: els dos primers de jugada de pilota parada, Keita a passada de Messi a la sortida d’un corner i Ibra de lliure directe, un obús imparable que ha torçat els canells del porter i que donarà la volta al món. Per si en quedava algun d’aquells del si però, el tercer abans del descans i de jugada, de Keita, el jugador més versàtil del partit.
Anar al descans líder a la lliga, a 3 punts del segon i 6 del tercer i res que et faci témer que res es torci, fa que no et calgui patir per haver-te deixat les pastilles per la tensió i que afrontis l’afrosa gastronomia dels passadissos amb un somriure entre tolerant i resignat, com els Wooster devien escoltar la tia Àgata, i de fet t’has de retenir de no demanar “només un nuvolet” a la senyora dels cafès, per por que del núvol no et faci baixar ella, i no precisament citant Borges.
Coronada la millor primera part que hem vist en el que va de temporada, un equip qualsevol s’hagués posat a dormir a la palla, recreant-nos en el joc posicional, que quedava que ni trenat, i a veure si alguna de les màgies de Messi acabava en gol, que ja tocava; però s’ha imposat la combinació màgica de la nit Ibra – Keita, i que s’empatessin en la seva torna particular, i deixar palès que aquí no dorm ni el rat penat, que malgrat com d’avançada està la tardor es resisteix a hivernar, i no m’estranya, estant com està l’equip.
No aturar-se ni guanyant de 4, buscant el cinquè de Leo, que era tot el que ens calia per arrodonir la nit, i que finalment ha arribat, picada la pilota sobre una sortida mig en fals del porter que han permès a jugador i camp una celebració un punt exorcitzadora (i tranquilitzadora, que el noi no ens marcava de feia prop d’un mes). El que ha vingut després ha estat de propina, però era de justícia: el hat trick de Keita per a que es pogués endur la pilota a casa i poder-la ensenyar als nets, en record d’una nit que tot li va sortir rodó i li va donar al seu equip un resultadàs d’aquells que rebenten els teguments procreatius a totquant ocell de mal averany amb dret a opinar pels puestus.
