Són dos quarts de tres de la tarda i ca l’afartapobres està gairebé buit. A una màquina escurabutxaques un home ja fa mitja hora que perd monedes sense parar. Llueix una gorra publicitària de la marca Camel, unes grenyes grisenques i greixoses, una camisa groguenca de quadres —amb tres botons descordats— i unes bambes passades de moda, ennegrides per la deixadesa d’un lustre. A la barra, un jubilat amb xandall pica el marbre amb una moneda de dos euros: vol cridar l’atenció del cambrer perquè li serveixin el segon cigaló. Bé, no ben bé. A cal l’afartapobres ningú pren cigalons, allà només es fan carajillos. Principalment de “conyac” barat espanyol.
La televisió del bar té el volum apagat i reprodueix el Canal 24 horas de notícies. El so ambiental del local es composa de la cançó “Feo, fuerte y formal” de Loquillo i converses mal vocalitzades en castellà. A una taula de davant meu, un home menja sol i de pressa mentre mira el seu telèfon mòbil. Vesteix una americana fosca, una camisa rebregada de color fúcsia i una corbata mal portada —molt llampant. Es nota que se sent incòmode amb la roba de treball. Vol treure’s l’uniforme. El seu vestit combina perfectament amb el tatuatge tribal que li descendeix del braç fins el canell.
La parelleta
A la taula del meu darrera s’asseuen dues persones: Un ancià feliç, animat, molt parlador, amb cara d’estar satisfet i content amb el dia. Vesteix un polo vell de color gris i un texà que li queda ample. Porta colònia brummel i una gran tonsura involuntària regalada pel pas dels anys. Davant seu s’asseu una dona d’uns quaranta anys més jove que ell. La dona vesteix una jaqueta blanca llampant, porta una minifaldilla negre, unes mitges fosques i uns botins de color vermell.
Quan arriba el cambrer, el vell presenta orgullós la seva acompanyant: diu que és la seva neboda. Però no és la seva neboda. Ni la seva neta —tal com l’ha presentada 10 minuts abans. És una meuca. Segurament una barjaula de Tordera. Tot i que bé podria venir de Mataró —potser del Club Calipso. Tordera, però, queda més a prop i el Club Diana és a la mateixa N-II.
La bagassa s’asseu just darrera meu. Té la cadira extremadament retirada cap enrere, cap a mi. Ella ocupa sols vint centímetres del seu seient. Podria asseure’s bé i així no robar-me el meu espai vital. Però no. Em toca menjar enxubat. I ben pensat és el que em mereixo per dinar en aquest lloc. Per un moment penso en cridar-los l’atenció perquè seguin bé. Però em miro l’home i em sap greu. No vull espatllar-li el dia. S’ha pres la molèstia de convidar a dinar la dona aquesta. No l’ha portada a un lloc elegant (i potser millor així). Paga el dinar com un cavaller —encara que sigui en una fonda digne d’una d’una ciutat sociata de l’antic cinturó roig.
Deixem-no córrer
Mig molest mig entendrit per la curiosa parella, començo a llegir les notícies que m’apareixen a twitter. Paro atenció a una publicació de la Societat d’Estudis Militars. Es veu que realitzen unes conferències massa interessants per un país amb el cap ple de temors, complexes i fantasmes del passat. Seguint en la mateixa línia, llegeixo una piulada de Kim Dorca on es comenta que Catalunya no assumeix el debat sobre seguretat pel mateix motiu que no assumeix el debat sobre immigració: per falta de sentit d’Estat. I ben mirat, portem segles sense manar, sense exercir poder. Hem abdicat de tota responsabilitat. Fa molts anys que no ens relacionem sanament amb el poder: hem esdevingut l’antipoder. Per això rebutgem aquells elements que defineixen els estats moderns: les fronteres, la política migratòria o l’exèrcit. Un altre element fonamental és la violència exercida mitjançant el cobrament de tributs. Però com que cobrar impostos fa d’esquerres, aquest no és un element excessivament criticat —sempre que Espanya permeti aitals impostos.
De tant en tant escolto la conversa del vell i la seva amigueta. La dona deixa anar un: “pues mi prima hace años estuvo con un señor que era catalán”. Paro d’escoltar. No val la pena. Malgrat tot, és difícil no adonar-se del que diuen. Els tinc enganxats al meu darrera i parlen a crits. L’home sordeja. Segueixo menjant uns musclos que no em produeixen ni fred ni calor. Més tard escolto com l’home parla amb to pedagògic: “bueno hasta 1714 éramos catalanes, lo que pasa es que después perdimos y ahora somos españoles”. Érem? I després del 1714 ja no ho érem? Estic a punt d’intervenir la conversa. Sort que no ho vaig fer. Quin despropòsit! Allà girat, parlant d’història, política i identitats amb aquells dos. Em concentro en els meus musclos.
Són el mateix
El iaio i la bardaixa tenen un problema de comprensió de la història i la identitat del país. Potser cap dels dos se sent part del poble català. Malgrat tot, no s’ha d’intervenir en aquella conversa per diversos motius: Perquè no cal espatllar el dia d’aquell avi; perquè hom no s’ha de ficar on no el demanen; perquè cal evitar perdre el temps i perquè no en saben més. Els passa el mateix que als processistes quan no volen un exèrcit o unes fronteres per Catalunya. No en saben més. El iaio, la prostituta i els processistes no en saben més. És complicat debatre amb qui no pot allotjar en la seva imaginació les nocions del que els vols explicar. No hi ha pitjor presó que les limitacions d’un pensament castrat.
