El dia 8 d’abril del 2020 als tallers Molsa i Tec-Ca es van recollir, entremig de molts escrits, aquestes frases… com si fossin sucades al cor per la ploma i rascades sobre paper:
Un nou dia tinc per travessar, plàcid i solejat. Amb les mans del bon Déu el voldria enfilar. Laura Seguranyes
I davant meu la brisa rellisca entre les branques dels roures, brillant i líquida. Teresa Carranza
Avui només puc escriure versos alegres, la llum de la primavera entra a casa per la finestra. Nati Parareda
Els borrons dels lledoners són plens de vida futura, gestada amb temps i saviesa. “El Montseny em crida i li dic: no puc venir, encara no!” Rosa Lozano
Però aviat ho podré fer, i la nostra unió serà la més gran sinergia mai recordada. Silvia López
L’aire fa olor de roses. Sant Jordi s’acosta. I aquest any espero que les nostres paraules facin companyia als llibres solitaris. Meritxell Albaladejo
La nit m’embolica en somnis estranys i pensaments absurds, em llevo aviat, encara és fosc, obro el llibre, no em puc concentrar, miro per la finestra, despunta el dia, veig sortir el sol, observo el jardí, la primavera segueix el seu curs, ella res no en sap de virus descontrolats, els ocells volen i parlotegen seguint fidels els seus rituals. I jo? Què he de fer jo? tanco els ulls, inspiro profundament i, en tornar-los a obrir, ho veig clar: mirar amb esperança un nou futur que plegats anirem dibuixant. Iolanda Barbachano
A la biblioteca no se sent cap soroll, el silenci omple l’estança. Davínia Sánchez
La brisa sobre el campo de amapolas escribe el poema: pero tened seguridad que todo volverá, quizás no de la misma manera, quizás mejor, más pausado, más saboreado, más atento… Anna Cano
Cuando la tormenta pase, nos sentiremos dichosos tan solo por estar vivos. José María Murillo
He escoltat una meditació que parla de com la força del pensament estima el nostre cos, la nostra ment, els nostres sentiments i l’aura, avui, ben blanca i lluminosa que ens envolta. Rosa Maria Pascual
Miro per la finestra: la piscina és a punt, nens al balcó pintant, llegint o mirant el cel blau, un lloro va dient paraules inintel·ligibles. La primavera amb tot el seu esplendor d’olors i colors. S’emportarà aquests mal son. Maria José Saniger
He pujat al terrat per sentir l’escalf del sol i he rebut la carícia de les veus dels meus nets des del balcó. Avui és un nou dia per agrair la vida! Consol Méndez
No ajustis les persianes, deixa que el sol pugui tallar la fosca de la nit i que et desperti cada matí tocant la baula del renaixement. Magdalena Ibáñez
És la llum que ens fa veure les coses amagades que ens fan mal. Les pors, els dubtes, les tenebres… i ens dona la claror, la honestedat, la transparència… Joana Nevado
Prenent el sol i la brisa d’un nou dia, una nena petita m’ha saludat des del seu balcó així: “hola iaia, hola iaia!” Ella feliç de veure una iaia, encara que no fos la seva, jo contenta d’una neta que em recorda la meva! Maria Navarrete
El sol m’escalfa mentre escric a la terra. Una papallona esbrina què estic plantant. Faig un moviment i es posa a volar. Desapareix ella, però el malson, invisiblement, es queda. Jaume Salat
Aquesta primavera que ens han robat! Enyoro la llibertat, la natura i em sap greu pensar que no ens n’adonarem i haurà deixat d’existir. Montserrat Jané
Avui no sento els ocells, ni veig el sol ni les flors… Tinc el cor i els ulls negats per les imatges de gossos abandonats al carrer, apallissats o enverinats pels seus amos, per por que els infectin del maleït virus. A la ment, només em ve el record del meu estimat Trus esperant, impacient, que m’assegués al sofà, per pujar a la meva falda i que l’omplis de carícies. Inés Fernández
Inés, Oh! Inés, jo no vull escoltar les notícies que donen. Avui, finalment, he pogut ajudar amb un enviament a una altra família dels d’Ucraïna. No en tenen prou amb les radioactivitat del 1986… que ara amb el virus s’han quedat sense treball… viuen de les conserves. Prop de correus he vist la Consol i la seva rialla es prolonga més enllà de la mascareta. També amb la Carme ens hem pogut auto abraçar. Veure’ns ha estat una alegria immensa li he pogut donar el condol pel tiet… Rosa Maria Pascual
Ostres Carme!!! Si que hem sap greu. Els meus condols per tu i tota família. Cada cop que veig l’hort em recordo d’ell i això es cada matí. Així seguirà E.P. Ferran Altès
Em desperto, el dia és llarg. Ple de silencis i soledat. Faig un badall lent i profund. No tinc cap pressa per matinar. M’aixeco, fa un xic de fred. Aixeco els braços, estiro el cos. Quin greuge començar de nou. Deixant enrere somnis i llençols. Josep Manuel
No ajustis les persianes, deixa que el sol entri i que talli la fosca i que et desperti cada matí tocant la baula del renaixement. Magda Ibáñez
Asseguda al petit balcó de casa, tot gaudint de l’escalfor del sol i d’aquesta tarda lluminosa, una tórtora menuda i vivaç se m’ha acostat amb una tranquil·litat i desvergonyiment inusual. M’ha mirat i s’ha quedat picotejant entre unes petites flors blaves, i després ha marxat. M’ha fet sentir feliç. No ha tingut por de mi. Deu ser per la pau que es respira en aquets dies de confinació, pels carrers del nostre poble de Cardedeu? Josefina Manresa
He passat uns dies tristos. Avui, més conformada i confortada, segur que el sol ha fet de les seves per escalfar-me el cor i el cos. He dinat amb els meus veïns, cadascú al seu jardí, i fins i tot hem repartit pastís. I la gata, ja vella, ens ha fet tombarella i una remenada de cua, que tot s’hi val per fer companyia i amistat. Abraçades per vosaltres amb molt amor. Carme Cinca
Al menjador de casa tinc un raconet d’esperança. Un espai protegit del fred i les tempestes. És el meu estimat jardinet interior. Just al costat del finestral per on entren els somriures i s’escolen les emocions. Alguna tarda les quatre plantes -ben comptades- del meu jardí fan la migdiada amb mi, mentre l’esplendorosa primavera em recorda que la vida és bella! Marta Torres
El científic Juan Carlos del Olmo secretari general de WWF Espanya avisa: Hem d’assumir d’una vegada per sempre que la salut de la humanitat depèn directament de la salut del planeta”, “el coronavirus està directament vinculat a la salut del planeta”. Francesc Company
Tot està quiet i solitari solament sento el soroll de la màquina de segar. Quan tornarem a gaudir del garbuix de la gent? Continuo traient les males herbes, remenant la terra humida i… a plantar-hi noves plantes, per donar vida al meu jardí. Per què m’agrada tant la primavera!? Serà que m’enamora!? Montse Torrents
A pesar de que yo lleve
varios días encerrado,
de todas mis compañeras
igual que mis compañeros,
yo nunca los he olvidado,
porque son buenas personas,
llenas de formalidad,
igual que a la profesora
que es mujer encantadora
y es Rosa Maria Pascual
En aquests dies de confinament que sento la necessitat imperiosa de sortir a Caminar, resulta que caminar s’ha convertit en una activitat gairebé subversiva i, per consolar-me, he adaptat unes frases d’un llibre d’Henry Thoreau.
Els bells camins es multipliquen allà, en arribar a l’horitzó.
Caminar és un acte físic que ens connecta amb el cos i que ens fa pensar en tots i cadascun dels nostres músculs, de seguida que ens traslladem modifiquem i milloren les nostres idees, opinions i sentiments.
Caminar cap a un lloc que ens meravella activa la nostra ment i ens fa oblidar la resta de coses que ens preocupen.
Si sortim sols la nostra ment estarà més lliure i especularem sobre el què pot ser que ens trobem. La nostra ment obrirà nous aspectes d’un camí que hem fet centenars de vegades i que ens meravellaran.
Caminar en solitari: esforçar-se, caminar moltes hores, extenuar-se, i llavors arribar a un lloc on trobar l’escalf del foc, d’un plat calent i d’una bona companyia. Un bon premi.
Perquè el veritable caminant és aquell que es manté sempre alerta i amatent als regals que el camí li pugui oferir.
Però malgrat tot, aquest confinament que vivim en aquests moments, arribarà el dia que sortirem de nou, el sol brillarà més que mai i, tal vegada, ens il·luminarà les ments i els cors, i encendrà la nostra vida amb la llum intensa del despertar, tan càlida, tan serena i tan daurada com mai l’hàgim pogut veure. Salvador Coll
