[En castellà]
Benvolgut, o no,
Des que la Real Academia Española de la Lengua que “limpia, fija y da esplendor”, com si fos un protèsic dental, va acceptar la paraula “postureo”, ja no em fio de la qualitat del seu treball. Per això cal acudir a experts tuitaires com tu que ens ajuden a explorar els límits del coneixement humà en dipositar la seva saviesa en forma de 280 caràcters (un menys a Canàries). Per aquesta raó hauré de ratllar les dues accepcions que la RAE dona sobre idioma:
1. m. Lengua de un pueblo o nación, o común a varios.
2. m. Modo particular de hablar de algunos o en algunas ocasiones. En idioma de la corte. En idioma de palacio.
Bé… potser abans analitzaré la teva teoria politicolingüística. Començaré per la segona accepció. Quan la meva filla arriba a casa i deixa la jaqueta i les sabates tirades per qualsevol lloc, em limito a cridar un UEEEEEEEE!!! I m’entén. I és que si atenem a la definició que la RAE proposa sobre una llengua, és a dir, sistema de comunicació verbal propi d’una comunitat humana i que explica generalment amb escriptura, nosaltres ja en tenim prou. És la nostra llengua. A casa juguem així. És la nostra manera particular de parlar en algunes ocasions. I de moment, ni la meva filla ni jo tenim Estat. De fronteres sí que en tenim, perquè si poses un peu a casa nostra amb aquesta actitud supremacista, t’escanejarem fins al duodè. Amb afecte. Això sí, el dia que la nostra llar humil sigui un Estat, adoptarem la forma de república. Ja ho saps, per anar-nos entrenant.
Però anem a la primera definició. Un idioma és la llengua d’un poble o nació, o comuna a diversos. Poble o nació, que no Estat. Entendreu els espanyols algun dia la diferència entre Nació i Estat? Perquè la diferència entre llengua i dialecte ja és un cas perdut. Somnio amb la possibilitat que algun dia a Espanya la distinció entre Nació i Estat sigui tan senzilla com la que permet distingir Andy de Lucas perquè, òbviament, tots dos junts formen les fotos de l’abans i el després d’una dieta d’aprimament.
En fi, encara que et cogui, encara que et produeixi certa coïssor intel·lectual, el català a Catalunya és un idioma de iure perquè és oficial i ho és de facto en tota la Via Làctica perquè la gent el parla, s’hi escriuen llibres, hi ha mitjans de comunicació que l’utilitzen, té gramàtica pròpia, una història mil·lenària i amb ell es poden escriure frases com “quan contis contes compta quants contes contes, perquè si no ports el compte de quants contes contes, mai sabràs quants contes pots explicar i perdràs el compte”.
I no, el català no és un idioma de iure a Japó, a Noruega o a Dinamarca. Com el castellà, per cert. Però tots dos són idiomes de facto. I sí, hi ha un Estat en el qual el català és un idioma oficial de iure i de facto. Es diu Andorra i si dius als andorrans que mirin el seu DNI amb aquest to hispanofatxenda que gasten alguns, es parteixen de riure.
