No es podia demanar més: golàs de Messi a servei d’Iniesta d’aquells d’arribar i moldre, al minut 2. preciós, marca de la casa; gol de volea fenomenal, de cromo, de propi Iniesta. I reblar el clau amb un bonic gol de cap, que diu que no en fa masses, del nou, en Villa. Ibra? Ni hi era ni se l’esperava, trobarem a faltar els seu molto contentos, i endavant les atxes, que per a jugar en aquest equip cal entendre’s amb el petit. El millor? Doncs què volen que els digui, més que els gols, el millor és que seguim jugant de memòria, que res grinyola, ni posant Abidal de central, que tothom se sap la feina… i que tothom la fa. Fins i tot al camp on més es va badallar la temporada passada, del meu record.
Si sonem com una orquestra ben assajada i coneixedora de la partitura, si aquesta temporada ha de ser una simfonia, ahir en vem escoltar el primers compassos d’una obertura perfecte: vull dir mozartiana. Vull dir que comença el ball i, tot i que segur que en algun moment la ballarem, les cames, el cor, l’ànim, son prou per a ballar-ne tantes com ne toquin, si no més.
I mentrestant, en Mou still haven’t found what he’s looking for; i que duri, faran por el dia que s’arrenquin.
